Mal començament

“Mal començament” va ser el comen­tari intem­pe­rant de Pedro Sánchez en conèixer que els inde­pen­den­tis­tes vota­rien en con­tra de Miquel Iceta. Mal començament de què? De la seva fla­mant legis­la­tura en la qual, amb els seus 123 dipu­tats pen­sava pro­var el seu ànim polític i dia­lo­gant amb els inde­pen­den­tis­tes a còpia de no par­lar amb ells i de negar-los un lloc en la mesa del Congrés? Agraïts per la seva mag­na­ni­mi­tat, hau­rien de votar el que Sánchez els digués. Per exem­ple, un sipai a la pre­sidència del Senat, com a mos­tra de com de seri­o­sa­ment el seu govern es pren Cata­lu­nya.

És la reacció típica del colon davant la rebel·lia del colo­nit­zat. El “mal començament” conté una amenaça. Per Sánchez, el rebuig del Par­la­ment al seu pro­te­git és un vet a l’ente­ni­ment i el diàleg i equi­val a tren­car ponts. És impos­si­ble tren­car ponts que no s’han cons­truït i, quant al vet, el deliri del colon asso­leix el sublim. No és un vet. És un vot. Però, per als colons, el vot del colo­nit­zat, si és lliure i con­trari, és un vet. Tan­ma­teix, un vet és un dret que ha d’estar prèvia­ment reco­ne­gut i accep­tat. I no és el cas. En unes elec­ci­ons, un vot en con­tra no és un vet; és un vot en con­tra.

Dis­con­for­mes, els colons soci­a­lis­tes sal­ten al Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, imi­tant com sem­pre la dreta en la judi­ci­a­lit­zació dels pro­ble­mes. El vot con­trari dels inde­pen­den­tis­tes a Iceta lesi­ona ni més ni menys que un “dret” dels soci­a­lis­tes, empa­rat en l’ús. El “dret” a des­na­tu­ra­lit­zar una votació, obli­gant el sen­tit del vot. Això, és clar, no té res a veure amb la democràcia. Encara és més greu, però, si ate­nem a les dades con­cre­tes del tema.

La des­de­nyosa nomi­nació pre­si­den­cial d’Iceta per a la pre­sidència del Senat sense nego­ciar res, per ordre de qui talla el bacallà, evi­den­cia en el pre­si­dent del govern una ignorància alar­mant sobre Cata­lu­nya. La mateixa que el va por­tar a nome­nar minis­tre d’Afers Exte­ri­ors el cata­lanòfob Bor­rell, que ha reduït el seu minis­teri a afers cata­lans o afers con­tra els cata­lans i que pretén con­ver­tir-lo en un think tank de pro­pa­ganda uni­o­nista pagat amb els diners de tots, cata­lans inclo­sos.

Iceta sin­te­titza en la seva per­sona la veri­tat de la dita apòcrifa, atribuïda a Josep Pla, que el més sem­blant a un espa­nyol de dre­tes és un espa­nyol d’esquer­res. El dipu­tat del PSC i fra­cas­sat aspi­rant a pre­si­dir el Senat es mani­festa rei­te­ra­da­ment con­tra l’inde­pen­den­tisme de bra­cet del PP, Cs, Vox i Soci­e­tat Civil Cata­lana, còpia i com­pendi de tots ells. Pre­su­meix i gau­deix de les sel­fies en com­pa­nyia dels més des­ta­cats líders de la dreta espa­nyola. Alguns, de l’esquerra, diuen que, en rea­li­tat, el PSOE (i per tant el PSC) no són d’esquer­res. Aquest és un altre plet, aquí sobrer, perquè aquesta mateixa esquerra, els Comuns, és pre­ci­sa­ment, l’única que ha donat suport a Iceta. Perquè, en efecte, pel que fa a Cata­lu­nya, les dre­tes i les esquer­res espa­nyo­les són iguals. Fins i tot les esquer­res muy mucho esquer­res.

Accep­tar Iceta com a pre­si­dent del Senat, una cam­bra que no ser­veix per a res que no sigui legi­ti­mar l’agres­si­vi­tat del govern, seria, en efecte, un mal començament de legis­la­tura per a l’inde­pen­den­tisme. Seria suïcida ara que, pre­ci­sa­ment, –i mal­grat que la quan­ti­tat de dipu­tats inde­pen­den­tis­tes al Congrés ha aug­men­tat– la seva influència política ha dis­minuït. Perquè Iceta no només va salu­dar l’apli­cació del 155 en el pas­sat, sinó que la té pre­pa­rada per al futur, sem­pre que els inde­pen­den­tis­tes “se sal­tin la Cons­ti­tució” o les lleis. Igual que la dreta. En el judici farsa per l’1-O, el tes­ti­moni Rajoy va decla­rar impertèrrit que no s’hau­rien produït les lamen­ta­bles esce­nes d’aquell dia si ningú s’hagués sal­tat la llei. Quina llei? La llei anti­ca­ta­lana de l’embut; la llei del colon, la llei de Rajoy i Iceta.

La pro­po­sició de nome­na­ment d’Iceta no només revela ignorància sobre Cata­lu­nya (Sánchez con­ti­nua sos­te­nint que l’inde­pen­den­tisme és mino­ri­tari, però es nega a com­pro­var-ho mit­jançant un referèndum), sinó també un pro­fund menys­preu cap al país, coses que solen anar uni­des. Ja se sap, “des­pre­cia cuanto ignora”.