La síndrome de l’Iran

Els estats pode­ro­sos no obli­den les humi­li­a­ci­ons, forma part de la idi­o­sincràsia del poder. I els Estats Units van patir dues humi­li­a­ci­ons en la dècada dels setanta. La mati­nada del 30 d’abril del 1975, l’ambai­xa­dor Gra­ham A. Mar­tin va aban­do­nar en helicòpter l’ambai­xada de Sai­gon. S’havia aca­bat la guerra i el Viet­nam no va ser una nova Corea, ja que un any després el país es va reu­ni­fi­car amb el nom de República Soci­a­lista del Viet­nam. Això no obs­tant, vint anys més tard, el Viet­nam i els Estats Units van res­ta­blir les rela­ci­ons diplomàtiques.

El mateix succeïa amb Cam­bodja el 1994, i amb Laos, amb el qual mai es van tren­car les rela­ci­ons. La síndrome del Viet­nam (el pòsit psi­cològic col·lec­tiu de per­dre la guerra i més de 50.000 joves) no va des­a­parèixer del tot, però la humi­li­ació es va superar quan es van nor­ma­lit­zar les rela­ci­ons amb els tres règims comu­nis­tes.

La segona gran humi­li­ació va començar el 4 de novem­bre del 1979, quan un grup d’estu­di­ants ira­ni­ans segui­dors de l’aia­tol·là Kho­meini van ocu­par l’ambai­xada nord-ame­ri­cana de Tehe­ran i van pren­dre com a ostat­ges cin­quanta-dos ciu­ta­dans dels Estats Units. El segrest va durar 444 dies i els dar­rers hos­tat­ges no van ser alli­be­rats fins al 20 de gener del 1981, just en el mateix moment en què Ronald Rea­gan va pres­tar jura­ment com a qua­rantè pre­si­dent dels Estats Units.

El tri­omf de la revo­lució isla­mista va ser un cop molt dur per a Was­hing­ton, que, amb la fi del règim del xa Reza Pah­lavi, va per­dre l’aliat més fidel de la regió petro­li­era més impor­tant del món (l’Iran era lla­vors el quart país en reser­ves de cru) i que, amb la “crisi dels hos­tat­ges” i el fra­cas­sat intent d’alli­be­rar-los (l’ope­ració Urpa d’Àguila va aca­bar en tragèdia al desert iranià i va cos­tar la ree­lecció a Jimmy Car­ter), va patir una humi­li­ació d’enor­mes pro­por­ci­ons. I, mal­grat el suport a Sad­dam Hus­sein dels Estats Units, l’URSS, les monar­quies petro­li­e­res i els països euro­peus, després de vuit anys de guerra entre l’Iraq i l’Iran i d’un milió de morts, el règim dels aia­tol·làs seguia gau­dint de bona salut. De fet, la guerra va con­tri­buir a cohe­si­o­nar l’entorn de Kho­meini amb la nova República Islàmica de l’Iran i amb gran part de la població –inclòs l’exèrcit– i va faci­li­tar, d’una banda, la ins­tau­ració d’un règim pro­fun­da­ment reac­ci­o­nari basat en una teocràcia col·lec­tiva en què el guia suprem (Kho­meini i després de la seva mort el 1989, Ali Kha­me­nei), amb el suport dels dotze cler­gues del Con­sell de Guar­di­ans, és el dipo­si­tari del poder religiós i polític, i, de l’altra, una sorda, eficaç i bru­tal repressió de qual­se­vol mena de dis­sidència.

I, tan­ma­teix, en els dar­rers anys, es per­ce­bia una lleu­gera ober­tura del règim que calia atri­buir a diver­sos fac­tors. En pri­mer lloc, la pugna entre immo­bi­lis­tes i refor­mis­tes sor­gida de la rup­tura del bloc de poder com a con­seqüència del dete­ri­o­ra­ment econòmic, fruit de l’embar­ga­ment inter­na­ci­o­nal lide­rat pels Estats Units, que va per­ju­di­car grans for­tu­nes vin­cu­la­des al món dels nego­cis i dels hidro­car­burs, com l’expre­si­dent (1989-1997) Akbar Hai­xemi Raf­san­jani, mort el gener del 2017. En segon lloc, la crei­xent con­tes­tació del règim per una gran part de la població –sobre­tot joves– que pateix la dis­mi­nució de poder adqui­si­tiu i la falta de ser­veis. Per aca­bar, el pòsit de la bru­tal experiència dels dos man­dats de Mah­mud Ahma­di­ne­jad (2005-2013), inclosa la tupi­nada elec­to­ral del 2009 i la poste­rior repressió de les pro­tes­tes.

Tan­ma­teix, sem­pre que alguna cosa es mou a l’Iran i quan els refor­mis­tes/pragmàtics ocu­pen la pre­sidència (Muham­mad Kha­tami, 1997-2005 i, des del 2013, Has­san Rou­hani, que entre el 2003 i el 2005 va ser el nego­ci­a­dor iranià del pro­grama nuclear que va rebai­xar la tensió i l’aïlla­ment en sus­pen­dre uni­la­te­ral­ment la pro­ducció d’urani enri­quit) s’activa a la Casa Blanca la síndrome de l’Iran.