Convergència Democràtica de Catalunya
Se’n recorden? Era aquell partit que un bon dia va decidir fer-se l’harakiri, després que l’abundosa munició llançada des de la Meseta, amb l’ajut inestimable dels de tota la vida, fes diana en l’ànima càndida dels que se l’agafen amb paper de fumar. I els acomplexats convergents, llevat d’algun d’espavilat, van decidir abaixar el cap per tallar-se’l de soca-rel, comprant ells mateixos els ganivets ben esmolats. De tot plegat, de tota aquella bafarada pudenta que semblava que havia d’esberlar Catalunya, n’ha quedat menys que res. La llarga llista de pecats mortals, imperdonables, amb la famosa “deixa” dalt de tot del pòdium (perquè, fixa’t tu, el que ens ha fet en Pujol), ha acabat per esdevenir un garbuix del qual ja gairebé no se sent a parlar. I va arribar un dia que la gran majoria dels que professaven la religió anticonvergent, va creure que ja s’havien desfogat prou amb aquell Pujol que els donava lliçons amb les teories del Zygmunt Bauman de la societat líquida i, llevat de l’alcaldessa Colau –que encara segueix cridant contra la bèstia negra d’una CIU inexistent–, ja ningú perd el temps amb un partit polític tocat i enfonsat per un vaixell amb bandera rojigualda. I perduts en la immensa mar blava, els ex van engegar a rodar tot el patrimoni, renegant fins i tot del seu propi llegat, per anar mutant les seves sigles amb una frivolitat insultant, com aquell qui canvia els mitjons, oblidant que ni en l’etapa més corrupta del Partit Socialista se’ls va acudir, als seus dirigents, carregar-se la marca PSOE per amagar les vergonyes. I perduda la marca, es va perdre la identitat. En una recent entrevista, David Bonvehí, president del PDeCAT, es lamentava de la deriva ideològica dels últims anys, alhora que opinava que JuntsxCat hauria de ser bastant semblant a la CDC dels primers anys. Potser sí que en Bonvehí pensa que el millor després de rodar pel món sigui tornar al Born. El cas és que alguns dels seus antics votants, marejats per la mutació constant de sigles, es continuen escarrassant per trobar entre la desfeta, l’essència d’un partit que encara recorden amb estima.
