Borrell, el diplomàtic

Cre­ieu-me que que es pre­sentés de Dora, l’explo­ra­dora a una reunió al Níger amb el minis­tre de l’Inte­rior, Moha­med Bazoum, no és el que més em remou de Bor­rell. En el segle XIX es va deter­mi­nar que el ves­tit i la cor­bata serien a par­tir de lla­vors l’uni­forme diplomàtic occi­den­tal i, tot i el pas del temps i les rei­vin­di­ca­ci­ons d’alguns homes (i després dones) que no esta­ven d’acord amb aquesta impo­sició de patró estètic únic, con­ti­nua impe­rant i fent que qual­se­vol altre ves­tit es con­tem­pli com a ridícul o car­na­va­lesc. Encara que s’auto­de­no­mini soci­a­lista, l’estil de Bor­rell és con­ser­va­dor i tra­di­ci­o­na­lista. Per tant, esco­llir un look Coro­nel Tapi­oca –al qual només fal­tava el sala­cot– per visi­tar un país africà té molts mis­sat­ges i cap de rebel –ves­teixo (penso) com vull– o diplomàtic (res­pecte). O pen­seu que Bor­rell s’hau­ria permès assis­tir a una tro­bada amb un minis­tre francès, ale­many o rus dis­fres­sat d’Indi­ana Jones?

A aquell que obra amb diplomàcia, se li reco­neix una gran elegància (sere­nor). L’acom­pa­nyen certa inde­pendència i silenci. Escolta i observa més que no parla i quan ver­ba­litza alguna cosa és per refle­xi­o­nar o con­cloure. En aquest sen­tit, nome­nar Josep Bor­rell cap de la diplomàcia euro­pea resulta tan sòrdid com col·locar Chris­tine Lagarde (de color taronja, com Donald Trump, i cau­sant de la misèria que es pateix encara per les cru­els mesu­res anti­crisi que va enge­gar com a direc­tora de l’FMI) de pre­si­denta del Banc Cen­tral Euro­peu.

En diplomàcia, l’última estratègia que es pot fer ser­vir és posar fi al diàleg (rup­tura de la relació). I fa uns mesos, com a minis­tre d’Afers Exte­ri­ors, Josep Bor­rell va aban­do­nar una entre­vista de la tele­visió ale­ma­nya perquè, segons ell, el peri­o­dista “estava men­tint”. Les pre­gun­tes que havien alte­rat tant el minis­tre esta­ven rela­ci­o­na­des (evi­dent­ment) amb Cata­lu­nya, amb la presó pre­ven­tiva dels líders inde­pen­den­tis­tes i amb la pos­si­bi­li­tat de refor­mar la Cons­ti­tució per intro­duir el dret d’auto­de­ter­mi­nació. Bor­rell va dema­nar que es parés l’enre­gis­tra­ment de l’entre­vista, es va treure el micròfon del coll de la camisa i va mar­xar. Van ser els seus asses­sors els que el van convèncer que hi havia de tor­nar. Si les dades de l’entre­vis­ta­dor del pro­grama Con­flict Zone eren incor­rec­tes o fal­ses, n’hi havia prou amb reba­tre-les, oi?

On tots vau poder escol­tar la seva polèmica reflexió sobre els Estats Units –“l’únic que van fer va ser matar qua­tre indis”–, els que ens dedi­quem a lle­gir els ges­tos vam com­pro­var, a més, la sin­ce­ri­tat de la seva bana­lit­zació ver­bal sobre un dels més bru­tals geno­ci­dis de la història: arron­sar-se d’espat­lles (indi­ferència), pal­mells de la mà oberts (fran­quesa) i boca bul­dog (tris­tesa), però amb un “puf” final (menys­preu). I aquell dia que es va refe­rir al con­flicte català amb el símil d’una ferida oberta que calia cosir, però que abans s’havia de desin­fec­tar, va acom­pa­nyar la seva reco­ma­nació amb una mà que feia una frega cor­ro­siva i que més que nete­jar (pren­dre cura), irri­ta­ria i per­ju­di­ca­ria (un “et fa mal?” amb som­riure per­vers) qual­se­vol.

Quan aca­bem de conèixer una per­sona amb qui hau­rem d’interac­tuar (sobre­tot si hem de depen­dre del seu cri­teri) ens pre­gun­tem incons­ci­ent­ment dues coses. La pri­mera, si és intel·ligent, i la segona, si és de con­fiança. I és més impor­tant esbri­nar ràpida­ment si l’altre és de fiar perquè si no ho és, i a més és astut, ens devo­rarà. No sé quants cops he hagut de sen­tir a dir que Josep Bor­rell és una per­sona pri­vi­le­gi­ada men­tal­ment. En aques­tes llar­gues con­ver­ses d’anàlisi sobre el soci­a­lista m’han arri­bat a exi­gir que havia de reconèixer que és un dels polítics amb més nivell. Apa­rent­ment, però, en el meu ter­reny no li trobo el què. És més, les seves for­mes reve­len una dis­ca­pa­ci­tat emo­ci­o­nal que, segons el meu parer (judici), no l’inca­pa­ci­ten com a home llest, però sí com a líder intel·ligent emo­ci­o­nal­ment. I l’estu­pi­desa emo­ci­o­nal, cal cons­ci­en­ciar-se’n, és una xacra per a la nos­tra espècie.

Amb tot, que Josep Bor­rell sigui el res­pon­sa­ble de la diplomàcia euro­pea sem­bla un acu­dit..., però d’aquells que no fan gens de gràcia.