Implosió

En els con­flic­tes, en les bata­lles polítiques, com en les guer­res, qui porta la ini­ci­a­tiva ja té molt de gua­nyat. Fins al començament de la farsa al Tri­bu­nal Suprem, l’inde­pen­den­tisme tenia la ini­ci­a­tiva davant l’Estat. L’1 d’octu­bre del 2017 va ser el big bang de l’uni­vers inde­pen­den­tista. Aquell dia, Cata­lu­nya va demos­trar al món que era capaç de posar en marxa una revo­lució de nova tipo­lo­gia, una lluita d’alli­be­ra­ment naci­o­nal que obria pers­pec­ti­ves inèdites a Europa en pro­var que no només era pròpia de les anti­gues colònies, sinó que es podia adap­tar a les con­di­ci­ons de soci­e­tats occi­den­tals, desen­vo­lu­pa­des i democràtiques i també colo­ni­als.

Una sèrie de mesu­res repres­si­ves que van cul­mi­nar en la farsa al Suprem, i que alhora van arra­bas­sar la ini­ci­a­tiva a l’inde­pen­den­tisme, van dei­xar clara la tàctica espa­nyola: emprar el poder judi­cial com sem­pre havia emprat l’exèrcit, com a arma con­tra Cata­lu­nya. I els jut­ges, entu­si­as­mats de ser­vir d’algut­zirs del poder polític, sense dig­ni­tat, però amb molt sen­tit patriòtic.

Després de la farsa i de les últi­mes elec­ci­ons –espa­nyo­les, euro­pees i muni­ci­pals–, l’uni­o­nisme ha con­ser­vat la ini­ci­a­tiva i l’inde­pen­den­tisme no només no ha estat capaç de recu­pe­rar-la, sinó que segueix lli­gat al carro de la repressió de l’Estat, espe­rant ara les sentències. Com si el resul­tat d’una sinis­tra farsa pogués tenir algun interès per a una acció col·lec­tiva justa.

I no només no ha recu­pe­rat la ini­ci­a­tiva sinó que, com a con­seqüència de les elec­ci­ons esmen­ta­des i el ridícul pan­demònium dels pac­tes a les ins­ti­tu­ci­ons locals, el movi­ment en el seu con­junt ha sofert una veri­ta­ble implosió arran dels enfron­ta­ments entre par­tits, més interes­sats en les pol­tro­nes, les pre­ben­des, els sala­ris i els càrrecs dels seus mili­tants que a acon­se­guir el fi últim de la inde­pendència a què esta­ven cri­dats.

Va començar ERC que, per boca del seu por­ta­veu al Congrés, Rufián, va reconèixer que no era inde­pen­den­tista. Això va ser després de les elec­ci­ons. Abans, aquest par­tit man­te­nia que era inde­pen­den­tista. És a dir, va gua­nyar les elec­ci­ons espa­nyo­les del 18-A mit­jançant un engany, igual que el PP va gua­nyar les del novem­bre del 2011, amb un altre engany. Després de negar l’inde­pen­den­tisme, ERC va pas­sar a pro­pug­nar pac­tes “entre les esquer­res” (cosa que ja va fer en les elec­ci­ons euro­pees), dei­xant de banda una altra força inde­pen­den­tista, i es va pro­po­sar votar a favor d’un govern del PSOE, la qual cosa equi­val a votar a favor d’un pro­ba­ble 155 a Cata­lu­nya i d’una segura nega­tiva tan­cada a pac­tar res amb l’inde­pen­den­tisme. Nega­tiva a la qual s’ha sumat Pode­mos, que pidola un lloc al govern de Sánchez a pesar que aquest menys­prea l’orga­nit­zació lila tant o més que els inde­pen­den­tis­tes. ERC, no obs­tant això, no té cap més sor­tida que donar suport cani­na­ment al govern soci­a­lista perquè, si no ho fa, hi hau­ria noves elec­ci­ons a Espa­nya en què el PSOE puja­ria i ERC paga­ria car a Cata­lu­nya la seva estafa de pre­sen­tar-se com a inde­pen­den­tista sense ser-ho.

Al seu torn, l’inde­pen­den­tisme burgès, mode­rat o de classe mit­jana, no ho ha fet gaire millor. Cegat per la inèrcia dels interes­sos cre­ats a les ins­ti­tu­ci­ons, ha seguit l’exem­ple d’ERC i, en fer-ho, ha dila­pi­dat el seu preciós capi­tal inde­pen­den­tista per posar-se al mateix nivell de boti­fle­risme que els repu­bli­cans en una bata­lla caïnita al ritme d’un ine­nar­ra­ble “i tu més!” que té indig­nada la gent.

La implosió de l’inde­pen­den­tisme és òbvia. No serà fàcil recom­pon­dre la uni­tat tren­cada, perquè els repu­bli­cans seguei­xen entes­tats en la desunió amb els argu­ments més jesuítics, i els de Juntsx­Cat cre­uen que es bene­fi­cien de la situ­ació per con­so­li­dar els seus mise­ra­bles interes­sos cre­ats.

Tan­ma­teix, algú ha de recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva per­duda a mans de la incom­petència i l’ego­isme par­ti­dista i aquest algú només poden ser els tres pre­si­den­tes de la Gene­ra­li­tat: Mas, Puig­de­mont i Torra, el trium­vi­rat de la legi­ti­mi­tat, els tres únics que de veri­tat han posat en marxa el procés inde­pen­den­tista, l’han guiat fins al dia d’avui i han pagat i estan pagant un alt preu per haver-ho fet.

I tenen una cosa que els par­tits han per­dut: el suport del poble.