Lectures d’estiu, lectures d’exili

Els bons amics, aquells que sempre hi són i no s’obliden mai ni de tu ni de les teves circumstàncies, m’envien aquests dies algunes referències interessants a manera de lectures estiuenques. Sempre he estat més d’assaig que de novel·la, i confesso que, d’ençà que soc a l’exili, les qüestions de caràcter històric han despertat més interès en mi del que era habitual fins ara. Només arribar a Brussel·les vaig bussejar en la figura apassionant de Ventura Gassol (que no és altre que Bonaventura Gassol i Rovira), escriptor, polític, pedagog innovador i orador hàbil. La de Gassol va ser una vida apassionant i apassionada, també una vida dura en tant que la va dedicar a la defensa dels ideals catalanistes. Va ser un dels fundadors d’Acció Catalana i, posteriorment, dirigent d’Estat Català. Se’l recorda com a mà dreta del president Macià, i va ocupar el càrrec de conseller de Cultura de la Generalitat (1931-34 i 1936), període durant el qual va dur a terme accions molt rellevants per tal de modernitzar, millorar i fer més genuïna la vida cultural i l’ensenyament a Catalunya. A Gassol, no només m’hi uneix el càrrec, sinó també l’exili, que ell va patir durant bona part de la seva vida.

I és de l’exili, que us vull parlar, una qüestió “antipàtica” per a molts, però sobre la qual espero que em permeteu posar el focus. Ho faig a recer de la publicació, aquest mes de juliol, d’un nou número (el 315) de la Revista de Girona, una capçalera de referència al territori que presenta un dossier completíssim sobre l’exili republicà i diversos aspectes vinculats a les comarques gironines, amb motiu dels vuitanta anys del final de la Guerra Civil espanyola i, per tant, de l’inici de l’exili. Sota la coordinació de Jordi Font, director del Memorial Democràtic, diversos autors, investigadors i especialistes en temes d’exili proposen un total de fins a vuit articles sobre diferents qüestions amb la voluntat d’atorgar-nos un coneixement més detallat de l’exili republicà viscut en l’àmbit de les comarques de Girona. Ens referim a autors que van des del mateix Font fins a Joaquim Nadal, Enric Pujol, Jordi Gaitx, Salomó Marquès, Gemma Domènech, Carles Ribera i Narcís Selles, sense oblidar una selecció feta per Cristina Massanés de textos d’escriptores a l’exili com Aurora Bertrana, Maria Àngels Vayreda, Carme Montoriol... D’aquesta última, en recordo amb molta estima la producció Tempesta esvaïda, amb llibret de Joaquim Serra, una comèdia excel·lent de teatre líric català estrenada a Barcelona el 7 de novembre del 1936, al Teatre Nou, en plena guerra. La vam recuperar de manera integral l’any 2016, coincidint amb el cinquantenari de la mort de Montoriol, i avui és un enregistrament discogràfic accessible –i adquirible– (Ficta, 2016) que recull el talent d’un grup molt nombrós de músics catalans que van fer un forat a les seves agendes per posar el seu interès –i el seu talent– en un projecte de recuperació patrimonial produït per l’Associació AdepCat.

Amb tot, ara que el parèntesi estiuenc és, si no present, imminent, us vull convidar a recuperar l’excel·lent poema Bèlgica del príncep dels poetes, que no és altre que Josep Carner, del qual el govern de Catalunya tindrà el goig –i l’honor– de commemorar, l’any vinent, el cinquantenari de la seva mort. Com passa en tota celebració oficial, ja s’hi està treballant de bracet dels experts, dels qui en coneixen l’obra i la vida amb màxim detall, com és el cas del curador de la seva obra, l’expert Jaume Coll, que en un article del desembre del 2017 publicat al diari Ara repassava amb fruïció els llocs de Carner a Brussel·les.

Coll, comissari de l’Any Carner, dibuixava el que és, a la pràctica, un mapa carnerià a la capital europea, que serà, ja us ho avanço, el trajecte que recorreré en família durant les properes setmanes. Recorda el professor Coll en aquest article que “durant els interminables vint-i-cinc anys de l’exili belga (sempre esperant allò que mai no arribava), Carner és el poeta de l’enyor, expressat sense queixa, sense plany”. Qui pogués –o qui sabés– expressar com un poeta els sentiments que brollen a l’exili...

Compàs d’espera, doncs, aquesta setmana prèvia a la setmana en què suposadament han de passar un munt de coses que ens afectaran directament. O no. Compàs d’espera per mirar enrere i resseguir el camí fet. I analitzar-lo. I mirar de comprendre’l. Compàs d’espera per agafar un llibre i recuperar els versos d’un noucentista català, que és universal, a qui hauríem de revisitar periòdicament –llegint-lo, és clar–. Compàs d’espera. Agafem aire de nou i... sant tornem-hi.