Viva, però de gestió difícil
Des de mitjan dels anys noranta del segle passat, dos fantasmes recorren la Unió Europea (UE): la islamofòbia i la rebel·lió contra les normes de la burocràcia de Brussel·les i les directrius emanades de Berlín.
La islamofòbia, ‘temor a l’islam’ –terme encunyat el 1997 per la fundació britànica The Runnymede Trust en un informe titulat Islamophobia, a challenge for us all, a partir de l’àrab islam i del grec phobos, ‘por’ –, apunta a quatre eixos: exclusió dels musulmans de l’esfera política i de govern, del mercat de treball i de qualsevol lloc de responsabilitat o de direcció; discriminació en l’ocupació i en la provisió de serveis (sanitat, educació); violència en forma d’abusos verbals, destrucció de propietats i atacs físics, i prejudicis que es manifesten en els mitjans i en les converses diàries. Els atemptats de l’11-S, de Madrid i Londres, l’assassinat de Theo Van Gogh, les revoltes de les banlieues a França, la polèmica de les caricatures de Mahoma a Dinamarca i, finalment, l’aparició d’Estat Islàmic i l’arribada de refugiats sirians han provocat un increment de la islamofòbia.
El segon s’ha anat covant arran de les successives ampliacions de la UE del 2004 (Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, la República Txeca i Xipre), el 2007 (Bulgària i Romania) i el 2013 (Croàcia), quan es passa de 15 a 28 estats i, sobretot, amb les conseqüències de la crisi de 2008-2014 i les polítiques d’austeritat impulsades des de Berlín. El rebuig a l’eix Brussel·les-Berlín es troba molt arrelat al Regne Unit –concretat en el referèndum del Brexit de juny del 2016– i a l’Europa de l’Est, especialment en el denominat Grup de Visegrád (format per la República Txeca, Eslovàquia, Polònia i Hongria el 1991 per accelerar la seva integració en la UE, però que es manté viu després del 2004 per defensar els interessos comuns d’aquests quatre països dins de la Unió). I, tanmateix, el Brexit i les dificultats que s’auguren al Regne Unit quan es consumi la separació han rebaixat les perspectives de l’euroescepticisme, que ja no insisteix tant en la sortida de la Unió com en el retorn de sobirania i capacitat de decisió als estats.
Així, la darrera dècada, s’ha triplicat el vot populista i d’extrema dreta en el Parlament europeu, passant d’un 8% de diputats el 2009 a un 25% les darreres eleccions. L’increment, que va més enllà del suport electoral i de l’abast de la seva implantació territorial en cada vegada més països comunitaris, respon a un canvi d’estratègia. En la dècada dels vuitanta i a principi dels noranta, l’extrema dreta defensava un ideari antisemita, proteccionista i autoritari que era molt marginal a Europa. Avui, s’ha produït un canvi en l’estètica del discurs i en la identificació d’uns suposats nous enemics (l’islam i la immigració) i, gràcies a la islamofòbia, l’extrema dreta i els nous moviments xenòfobs i euroescèptics, han aconseguit un increment electoral que crea noves línies de fractura intraeuropees i fragmenta l’espai polític.
Així, mentre l’Europa radical s’enforteix en les urnes i partits euroescèptics, populistes o clarament xenòfobs governen a Hongria, Polònia i Itàlia, formen part de coalicions governamentals o exerceixen d’actors clau en l’escena política d’alguns estats de la UE, molts països de l’Europa occidental han de bregar amb la vulnerabilitat de governs en minoria o coalicions de partits tradicionals en retrocés. I és des d’aquest paper decisiu, donant suport a governs, influint en agendes polítiques i convertint-se en alternatives reals de poder, que el populisme aconsegueix influir en l’amenaçada construcció europea.
En conclusió, després de les últimes eleccions, ens trobem davant d’una Eurocambra molt més fraccionada, on el bipartidisme de populars i socialdemòcrates ha perdut terreny enfront de liberals –reforçats pel lideratge d’Emmanuel Macron– i verds, pel costat dels europeistes, però també enfront dels euroescèptics. Els acords seran, a partir d’ara, molt més difícils, com ja s’ha vist en les negociacions per presidir la Comissió, en què l’aposta inicial pel socialista holandès Frans Timmermans va ser substituïda per la de la cristianodemòcrata alemanya Ursula von der Leyen i va portar aparellada la presidència del Parlament pel socialista italià David Sassoli, la direcció del Banc Central Europeu per Christine Lagarde i l’alta representació de la Unió per a Assumptes Exteriors i Política de Seguretat per a Josep Borrell. Un delicat puzle que va necessitar 45 hores de negociació. I encara resta pendent d’afrontar el tema del reconeixement dels diputats catalans presos o exiliats que amenaça de convertir-se en el dinosaure del conte d’Augusto Monterroso en cada ple del Parlament Europeu. En suma, una UE cada cop més difícil de gestionar, però viva.
