Rellegint Gaziel i d’altres
Un dels principals problemes de la política actual és la manca de preparació per part de la majoria de les persones que s’hi dediquen. No és només que no sàpiguen el que tenen entre mans i que no coneguin, si podem dir-ho així, les normes més elementals de l’ofici, sinó que, a més a més, cal afegir-hi que aquests desconeixements esdevenen dramàtics si tenim en compte les conseqüències que se’n deriven i que acaben afectant directament les nostres vides. Cada vegada que la vessen, que frivolitzen, que parlen sense saber, que ignoren el que és més bàsic, la societat en general ho acaba pagant molt car. Crec que no descobreixo res de nou als amables lectors que, ara mateix, llegeixen aquest article, perquè, la majoria de vegades, tot és tan transparent i tan poc dissimulat que la claror de les ignoràncies que els agermana ens enlluerna. I aquesta evidència general afegeix més drama al drama.
Però, de tot plegat, de tots els adjectius negatius que puguem anar afegint al llistat de despropòsits, n’hi ha un que m’atabala més que cap altre. Llevat d’honroses excepcions, crec que també estarem d’acord en una altra cosa: l’actual classe política és poc llegida. I aquesta mancança, aquesta absència declarada d’una cosa tan necessària, imprescindible, fa que la tragèdia acabi per gratar el cel. Alguns ens diran que no tenen temps, que la paperassa se’ls menja pels peus, però aquests que ho afirmen no han llegit mai, ni abans ni ara, i se’ls nota quan parlen, quan les seves decisions fan que ensopeguin amb pedres de què les bones lectures ja ens adverteixen el perill i que, per tant, ben bé haurien pogut evitar. Llegint, només llegint. A aquells que, a una certa edat, encara no s’han deixat gronxar per les reflexions escrites de Gaziel, Carles Rahola, Eugeni Xammar, Francesc Cambó o Rafael Patxot, els resultarà gairebé impossible saber destriar el gra de la palla i, fins i tot, gestionar amb saviesa, intel·ligència i estratègia la crua realitat d’una Catalunya que, més enllà dels desitjos i dels somnis, de la justícia i la veritat, viu i ha viscut permanentment assetjada per un enemic implacable. Perquè tot, gairebé tot, ja va ser escrit.
