Moda (política) lletja

Tri­omfa la moda lletja. Ja fa unes tem­po­ra­des que els grans pro­fes­si­o­nals de l’estètica avi­sen. Perquè el feno­men no és intrans­cen­dent. Poden, ara, pen­sar que quina con­seqüència directa –més enllà del mal d’ulls i des­pre­ni­ment de retina i paràlisis cere­bral que li pot supo­sar l’estampa– té en la seva vida que el seu fill s’hagi tor­nat boig per uns pan­ta­lons curts over­size de bàsquet o que la seva filla vul­gui anar a la comunió de la cosina amb un xan­dall de tàctel color xiclet a lo Rosalía, però hem de ser cons­ci­ents que la moda real­ment té la capa­ci­tat d’avançar i pre­dir, a més de les tendències estètiques, les noves incli­na­ci­ons soci­als, morals i polítiques que vin­dran.

“És el que passa amb els Crocs i el ves­tit de Cha­nel, un és ràpid, ràpid i lamen­ta­ble, l’altre és etern i icònic. La nos­tra era política depèn de si et sents atret per uns Crocs o si exi­gei­xes une petite robe noire de Coco Cha­nel. La moda és com la política”, van expli­car, el 2014, a Steve Ban­non, exas­ses­sor de Donald Trump i asses­sor de Nigel Farage i pare del popu­lisme euro­peu actual. Perquè les mar­ques de roba són real­ment útils en la pro­ducció d’algo­rit­mes per a des­co­brir com pen­sen i sen­ten les per­so­nes. Qui va posar en guàrdia Ban­non va ser Chris­top­her Wylie, un noi de 24 anys que estava fent un doc­to­rat sobre pre­visió de tendències de la moda i que va aca­bar sent el cer­vell de Cam­bridge Analy­tics (el seu objec­tiu era acce­dir a la infor­mació de la gent per fer ser­vir les seves dades d’una manera il·legal i influir en el seu vot).

El 2017, la pres­ti­gi­osa peri­o­dista de moda Suzy Menkes va apun­tar que l’estil poli­go­ner, xaró i estri­dent de Kim Kar­das­hian havia anun­ciat, molt abans que qual­se­vol altre baròmetre social o polític, la victòria de Donald Trump, el Bre­xit i l’auge del popu­lisme. “Per a alguns, el cul de la Kar­das­hian pot ser tan des­a­gra­da­ble com un dis­curs de Trump. Però mili­ons de per­so­nes ado­ren la imatge de la Kim, tants com els que van donar un «no m’agrada» al ves­tit pan­taló de Hillary Clin­ton”, va escla­rir sub­til­ment Menkes en un arti­cle al Vogue britànic.

Accep­tem que la teo­ria del pin­ta­lla­vis (amb l’arri­bada de les cri­sis, aug­menta la venda del pin­ta­lla­vis ver­mell) i de la llar­gada de la fal­di­lla (l’aus­te­ri­tat obliga al con­ser­va­do­risme de la fal­di­lla per sota el genoll, men­tre que en èpoques de bonança hi ha més humor per ense­nyar cuixa) ser­vei­xen com a indi­ca­dors econòmics a Wall Street, però també hem de saber que Mary Quant va reduir con­si­de­ra­ble­ment el baix de la fal­di­lla abans que arribés la píndola anti­con­cep­tiva, que els dis­se­nya­dors dels setanta van vati­ci­nar amb els ves­tits de jaqueta i pan­taló i mus­cle­res la pri­mera rup­tura del sos­tre de vidre a les sales de les jun­tes ique Maria Anto­ni­eta va sacri­fi­car els seus ves­tits rígids i reials sis anys abans que li talles­sin el cap. Avui, són també musts del mal gust pla­ta­for­mes més altes que algu­nes bas­ti­des, mani­cu­res que inclo­uen ossos panda, dònuts o alvo­cats, les malles fluor i les ulle­res de pan­ta­lla de ciclista... Una bar­reja entre el mal­son que pro­voca la ves­ti­menta d’un turista anglès, ame­ricà o ale­many i la d’un nerd com ara Steve Urkel.

Tot un subgènere a la recerca de l’efecte xoc (vull que cai­guis de cul a terra del fàstic que faig) que vomita sense pie­tat els manu­als del bon gust (con­for­mat per les regles de la pro­por­ci­o­na­li­tat). I en obser­var la roba que tri­omfa avui, ja podem començar a fer-nos creus del que ens gover­narà demà... Els fac­ha­le­cos, la gomina, els mocas­sins amb ves­tit, la defensa dels pan­ta­lons curts a les ins­ti­tu­ci­ons (que no, que no en podeu dur... si voleu, poseu-vos fal­di­lla), la desídia pre­sent en un nus de cor­bata, el hoo­li­ga­nisme del llen­guatge cor­po­ral i posada en escena i la manca d’elegància, res­pecte, ètica i for­mes dels repre­sen­tants públics no són pas un entre­te­ni­ment tele­vi­siu o una broma inno­cent. No, és molt més per­vers del que ens podem arri­bar a ima­gi­nar. Senyors, Boris John­son és el nou pri­mer minis­tre del Regne Unit, Vox té 24 dipu­tats i el PP acaba de nome­nar Caye­tana Álva­rez De Toledo por­ta­veu en el Congrés.

Alarma: moda lletja, política lletja!