Opinió

A fons

Moda (política) lletja

La moda té la capacitat d’avançar, a més de les tendències estètiques, la política que vindrà
En observar la roba que triomfa avui, ja podem començar a fer-nos creus del que ens governarà demà

Triomfa la moda lletja. Ja fa unes temporades que els grans professionals de l’estètica avisen. Perquè el fenomen no és intranscendent. Poden, ara, pensar que quina conseqüència directa –més enllà del mal d’ulls i despreniment de retina i paràlisis cerebral que li pot suposar l’estampa– té en la seva vida que el seu fill s’hagi tornat boig per uns pantalons curts oversize de bàsquet o que la seva filla vulgui anar a la comunió de la cosina amb un xandall de tàctel color xiclet a lo Rosalía, però hem de ser conscients que la moda realment té la capacitat d’avançar i predir, a més de les tendències estètiques, les noves inclinacions socials, morals i polítiques que vindran.

“És el que passa amb els Crocs i el vestit de Chanel, un és ràpid, ràpid i lamentable, l’altre és etern i icònic. La nostra era política depèn de si et sents atret per uns Crocs o si exigeixes une petite robe noire de Coco Chanel. La moda és com la política”, van explicar, el 2014, a Steve Bannon, exassessor de Donald Trump i assessor de Nigel Farage i pare del populisme europeu actual. Perquè les marques de roba són realment útils en la producció d’algoritmes per a descobrir com pensen i senten les persones. Qui va posar en guàrdia Bannon va ser Christopher Wylie, un noi de 24 anys que estava fent un doctorat sobre previsió de tendències de la moda i que va acabar sent el cervell de Cambridge Analytics (el seu objectiu era accedir a la informació de la gent per fer servir les seves dades d’una manera il·legal i influir en el seu vot).

El 2017, la prestigiosa periodista de moda Suzy Menkes va apuntar que l’estil poligoner, xaró i estrident de Kim Kardashian havia anunciat, molt abans que qualsevol altre baròmetre social o polític, la victòria de Donald Trump, el Brexit i l’auge del populisme. “Per a alguns, el cul de la Kardashian pot ser tan desagradable com un discurs de Trump. Però milions de persones adoren la imatge de la Kim, tants com els que van donar un «no m’agrada» al vestit pantaló de Hillary Clinton”, va esclarir subtilment Menkes en un article al Vogue britànic.

Acceptem que la teoria del pintallavis (amb l’arribada de les crisis, augmenta la venda del pintallavis vermell) i de la llargada de la faldilla (l’austeritat obliga al conservadorisme de la faldilla per sota el genoll, mentre que en èpoques de bonança hi ha més humor per ensenyar cuixa) serveixen com a indicadors econòmics a Wall Street, però també hem de saber que Mary Quant va reduir considerablement el baix de la faldilla abans que arribés la píndola anticonceptiva, que els dissenyadors dels setanta van vaticinar amb els vestits de jaqueta i pantaló i muscleres la primera ruptura del sostre de vidre a les sales de les juntes ique Maria Antonieta va sacrificar els seus vestits rígids i reials sis anys abans que li tallessin el cap. Avui, són també musts del mal gust plataformes més altes que algunes bastides, manicures que inclouen ossos panda, dònuts o alvocats, les malles fluor i les ulleres de pantalla de ciclista... Una barreja entre el malson que provoca la vestimenta d’un turista anglès, americà o alemany i la d’un nerd com ara Steve Urkel.

Tot un subgènere a la recerca de l’efecte xoc (vull que caiguis de cul a terra del fàstic que faig) que vomita sense pietat els manuals del bon gust (conformat per les regles de la proporcionalitat). I en observar la roba que triomfa avui, ja podem començar a fer-nos creus del que ens governarà demà... Els fachalecos, la gomina, els mocassins amb vestit, la defensa dels pantalons curts a les institucions (que no, que no en podeu dur... si voleu, poseu-vos faldilla), la desídia present en un nus de corbata, el hooliganisme del llenguatge corporal i posada en escena i la manca d’elegància, respecte, ètica i formes dels representants públics no són pas un entreteniment televisiu o una broma innocent. No, és molt més pervers del que ens podem arribar a imaginar. Senyors, Boris Johnson és el nou primer ministre del Regne Unit, Vox té 24 diputats i el PP acaba de nomenar Cayetana Álvarez De Toledo portaveu en el Congrés.

Alarma: moda lletja, política lletja!

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor