Obrir-se d’orelles

Llegeixo, aquests dies, tot d’informació rellevant a l’entorn de la figura del gran compositor Robert Gerhard, que espero que el govern de Catalunya pugui i sàpiga recordar en el marc d’una commemoració oficial que, si més no, ja estem treballant des del Departament de Cultura en col·laboració amb Cambridge i, naturalment, amb Valls. Ens hi hem compromès i (encara que, en això dels reconeixements, correm el risc de fer tard) estem convençuts de la necessitat de posar la figura de Gerhard en un lloc central de la divulgació musical durant l’any 2020 i el 2021.

La recerca d’informació a l’entorn de Gerhard em porta a consultar el lloc web d’opinió dels Amics de la Música de Valls i Joventuts Musicals de l’Alt Camp, que tanta i tan bona feina fan no només amb l’objectiu de recordar la figura de Gerhard, sinó també de difondre la música i el treball dels músics arreu. La seva programació estable i sostinguda de concerts de temàtica diversa és excel·lent i hi fan atenció especial a la música que coneixem com a clàssica i que, en parlarem algun dia ni que sigui de retruc, a casa nostra ha experimentat, al llarg de l’última dècada, un salt qualitatiu més que notable gràcies al treball de fons que fan les escoles superiors –tant la pública com la privada.

Doncs bé, en aquest espai de divulgació musical a la xarxa que s’articula des de Valls, hi llegeixo un article molt interessant de la professora de música de l’escola municipal Robert Gerhard Gabrielle Deakin. El titula La màgia de la música i hi cita el llibre de Carles Gerhard i Hortet, nebot del compositor, Dues guerres i un exili. L’autor escriu, en aquest volum, un passatge sobre la música que comparteixo amb vosaltres. Com apunta Deakin, al pare de Carles Gerhard, diputat, li havien encarregat la tasca de protegir el patrimoni del monestir de Montserrat durant la Guerra Civil. I aquest recordava: “El meu pare havia estudiat música i tocava molt bé el piano. En l’opinió d’alguns, era millor executant en aquest instrument que el seu germà Robert, el compositor. Es podia asseure al piano i tocar de memòria peces de Schubert, Chopin, Granados i Albéniz, que eren els seus favorits. Però també tenia l’habilitat de posar-se a tocar immediatament qualsevol melodia que acabava d’escoltar, trobant-hi tot seguit l’acompanyament adequat i continuant amb tota classe de variacions. Des de la seva arribada a Montserrat, s’havia interessat per l’orgue de l’església, a què dedicava algunes estones de lleure.

Això li permetia tocar per als visitants alguna peça de música, cosa que sempre els causava una forta impressió: el so de l’orgue dins d’aquella immensa basílica, pràcticament deserta i poc il·luminada, emocionava uns i intimidava d’altres. Generalment, evitava tocar música sacra, ja que això hauria despertat oposició.

Si els visitants eren amics i melòmans, tocava alguna peça clàssica. Si eren polítics, tocava Els segadors o La internacional, segons la composició del grup. Però els efectes més sorprenents els havia tingut amb grups d’anarquistes, que es creien obligats a parlar en veu alta dins de la basílica i a manifestar el seu menyspreu per tot el que tenia a veure amb el culte. Aleshores, el meu pare pujava discretament cap a l’orgue i es posava a tocar un dels seus himnes, com ara Hijo del pueblo, te oprimen cadenas o algun altre. L’esperit d’aquella gent canviava radicalment i tot eren elogis i ganes de col·laborar en la salvació del monestir.”

La imatge la trobo brutal i, d’alguna manera, aquesta reflexió ens porta a posar en valor com allò que escoltem, en aquest cas una determinada música o fins i tot un himne, enllaça directament amb allò que vivim, amb allò que, en definitiva, som. El fet d’escoltar el podem extrapolar a d’altres aspectes de l’art però sobretot a mi m’agrada pensar que ho podem centrar en el vincle que s’estableix entre el patrimoni i les persones que en fan ús, un vincle emocional, terral.

En l’article, la professora agafa aquest peu que us he compartit i, després, fa la reflexió de per què costa, o ens costa, tant encara avui programar Gerhard o altres compositors catalans pel fet de ser poc coneguts. No programar-los no ajudarà a revertir-ho, òbviament. Però la narració compartida anteriorment hauria de fer-nos pensar. Conèixer per estimar, ja ho he escrit en altres ocasions, vull pensar que són paraules que no cauen en el no-res.

Demano, doncs, als i les programadores de Catalunya, que s’obrin d’orelles gràcies a pretextos com són les commemoracions oficials que aprova el govern de Catalunya i que busquin les arrels musicals del nostre país i les facin visibles i accessibles perquè en elles trobaran la història –que és la vida– de la seva gent –que és la nostra.