L’esquerra com a pretext per no fer res

El curs polític s’ha acomiadat deixant un panorama que sobresalta. La impossibilitat de formar govern a Espanya aboca el país a noves eleccions. Els que més vehementment s’hi oposen són Podem, ERC i el rei. El monarca no les vol perquè la inestabilitat i inseguretat que ocasionen el posen nerviós. La institució no està per a molts debats sobre la seva utilitat dins un sistema democràtic que és, precisament, l’estabilitat. Fet que no es dona ni es donarà mentre no hi hagi una solució al conflicte Espanya-Catalunya, el problema més greu de l’Estat espanyol.

Els dos partits de l’esquerra, Podem i ERC, no volen eleccions perquè temen perdre suport popular després de les seves darreres derives tàctiques. I això sembla que passarà en una nova consulta a un electorat espanyol crític amb l’acció de Podem i visceralment contrari a tot independentisme, encara que sigui de boqueta, com el d’ERC. Atès que els partits han d’afirmar sempre que no tenen por de les eleccions, en aquest cas, el pretext per impedir una nova consulta i facilitar un govern del PSOE amb suport de Podem consisteix a afirmar que es vol evitar un triomf de les dretes, molt radicalitzades. Es vol evitar una “involució” a Espanya.

L’argument no se sosté. A Espanya, no hi pot haver involució perquè no hi ha hagut evolució. El país és el de sempre. Quan l’anomenada unitat de la pàtria es veu en risc, dretes i esquerres espanyoles formen un sol bloc, i, davant de Catalunya, no hi ha diferència real entre el PSOE i el PP o la resta de les dretes.

De manera semblant, les dues organitzacions, Podem i ERC, comparteixen un objectiu, encara que amb abasts diferents: aconseguir l’hegemonia dins el seu respectiu camp ideològic: l’esquerra a Espanya i Catalunya. Podem va fracassar estrepitosament en la seva actualització de la vella ambició comunista de substituir la socialdemocràcia en l’esquerra i ara es veu obligada a pidolar una aliança amb aquesta mateixa socialdemocràcia en condicions humiliants per no desaparèixer del mapa polític, com bé podria succeir en unes noves eleccions espanyoles.

El cas d’ERC és similar al de Podem, i per aquesta raó comparteixen posicions. Es va adaptar a la intensificació del sentiment independentista a partir de l’1-O, però sense cap intenció de dur-lo a terme. La seva excepcional incorporació a Junts pel Sí va ser dictada per l’ànim de supervivència, davant l’onada independentista, però per contenir-la, per rebaixar la importància del referèndum de l’1-O com a punt de partida per a la independència, i tornar a un règim estatutari, hegemonitzat per l’esquerra catalana. Una vella ambició: controlar la Generalitat autonomista.

Per això es va mantenir un independentisme retòric ambigu i una silenciosa complicitat amb Podem. Les darreres eleccions espanyoles del 28-A va semblar que avalaven l’encert de la tàctica a curt termini, ja que ERC va aconseguir el doble de representants al Congrés que JxC, el partit independentista burgès. El truc era perfecte i permetia ja descobrir el joc ocult. Rufián va ser l’encarregat d’avisar a Madrid que ell (portaveu del seu partit), en realitat, no és independentista.

Si es fa un govern d’esquerres a Espanya (PSOE i Podem) hi haurà quatre anys de legislatura “estable”, com els agrada al rei i als diputats que reben sous públics de l’Estat i/o les seves institucions autonòmiques. S’obtindrien algunes engrunes per a Catalunya (per exemple, el règim penitenciari dels presos polítics) que permetrien acabar de desmuntar l’onada independentista i garantir l’hegemonia de l’esquerra pactista al Principat. Però, igual que els seus amics de Podem, van vendre la pell de l’os abans de matar-lo.

El pla va fallar en no haver-hi acord entre les “esquerres” espanyoles, obrir-se la possibilitat d’un avançament de les eleccions a l’Estat i potser també a Catalunya. Malgrat tot, l’esperit de l’1-O continua viu i el descobriment final de la tàctica oculta d’ERC ha acabat de dividir l’independentisme, enfrontant-lo entre si, i permet augurar un resultat molt negatiu per als republicans en qualsevol consulta, sigui espanyola o catalana.