OPEN ARMS COM A EXCUSA
“Tant de bo Open Arms no hagués d’estar al mar fent rescats de gent que vol arribar a una altra frontera.” Ho deia en una entrevista Jesús Gálvez, metge a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i integrant d’aquesta ONG. La frase, sincera i que et colpeja directament al moll de l’os de les emocions, em provoca preguntes que, col·lectivament, ens conviden a una reflexió que va molt més enllà de la tragèdia de veure com milers de persones arrisquen les seves vides per trobar un lloc millor per viure. És molt lloable que organitzacions sense ànim de lucre, com Open Arms, Sea-Watch, Aita Mari, Sea-Eye, SOS Mediterranée o Iuventa, facin l’impossible per salvar el màxim de vides humanes, però aquesta no és la solució. És molt enriquidor personalment i demostra que el món encara continua girant gràcies al seu proïsme, però les màfies que trafiquen amb la desesperació humana es freguen les mans davant d’un negoci lucratiu que no deixa de retroalimentar-se. Mercaderia humana que fuig de països rics en minerals, diamants, or, petroli, fusta, fruita, cafè. I aleshores? Seguim amb les polítiques extractives? Amb la cobdícia desmesurada dels estats? Engeguem vaixells i avions a l’Afganistan, Nigèria, Somàlia, el Sudan del Sud, la República Centreafricana i que hi pugi tanta gent com calgui, per evitar així que s’hagin de jugar la vida? Per què seguim posant pegats, quan sabem que la solució és resoldre els conflictes als països d’origen? Stephen Smith, professor de la Universitat americana de Duke i analista de l’ONU en temes africans, ha publicat un assaig que us recomano. A La huida hacia Europa (ed. Arpa), afirma que regular la immigració africana és l’única solució per a Europa. Proposa feina i formació durant dos o tres anys, per després retornar al país d’origen, en un procés en cadena que permeti enriquir Àfrica i Europa. Un quid pro quo en què ambdós hi sortirien guanyant. Un intercanvi assenyat entre una Europa envellida (es calcula que l’any 2050 tindrà 450 milions de persones, la majoria d’edat avançada) i una Àfrica jove, amb 2.500 milions, gairebé la meitat menors de 15 anys. Un gra de sorra rere un altre fins que arribi el dia en què les ONG esdevinguin totalment innecessàries.