MARCS COMUNS

Tot i que la temptació és gran, m’allunyaré d’entrar a fons en un dels temes de la setmana relacionats amb l’èxit planetari que acompanya la carrera d’aquesta artista total, formada a les aules del Taller de Músics de Barcelona i de l’ESMUC, i que no és altra que Rosalía. Ja ho vaig compartir a temps real a través de les xarxes socials l’endemà de conèixer el seu triomf en la darrera gala dels MTV Music: el que hauríem de celebrar de debò, defugint apropiacions indegudes, és que un músic com ella s’hagi pogut formar a casa nostra, a les aules de les escoles que, tant públiques com privades, fan una feina de fons impagable. Al meu entendre, el debat interessat (més que no pas interessant) sobre què o amb què canta o quines declaracions fa ja no dona per a més.

És per aquest motiu que, apel·lant a unes reflexions que feia fa uns dies en relació amb el context històric i lingüístic que compartim els qui ens expressem en llengua catalana, vull posar en valor com encara avui són moltes les propostes que ajuden a vertebrar un espai compartit o, el que és el mateix, uns marcs culturals comuns entre regions sense estat que tenen molta més potència i projecció d’allò que, també interessadament, els interlocutors de caràcter més institucional, o directament l’univers mainstream, ens volen fer creure.

És una qüestió sobre la qual, precisament, els catalans ens hauríem de mostrar especialment sensibles i solidaris i que pot (o hauria de) tenir ramificacions en tot tipus d’aspectes: culturals, sí i principalment, però també socials, econòmics, mediambientals, vinculats a la solidaritat... Vaja, no us cansaré de nou enumerant els àmbits d’influència de l’Agenda Europea per a la Cultura, però la cosa aniria clarament per aquí. El nostre mar ens ho recorda periòdicament amb una tossudesa cruenta.

El cas és que fa pocs dies vaig participar en una ponència sobre la reina Joana I de Nàpols, consort del rei Jaume IV de Mallorca, al Centre Provençal Coumboscuro, a Itàlia, en el marc del seu congrés anual sobre història. L’encontre suma personalitats del Piemont i de la Provença en un exercici de retrobament amb persones que comparteixen una arrel cultural comuna que s’expressa en l’ús d’una llengua minoritzada (com ho és el català) o minoritària (com ho serien el provençal i el piemontès). Tot plegat em permet posar de nou en valor la necessitat d’articular marcs de trobada i de reflexió entre els parlants d’una mateixa llengua. Però no només: la trobada d’aquests dies va tenir un component lúdic i festiu principal, vertebrador, que el fa especialment seductor i n’explica la fidelització dels assistents. Danses i músiques comunes o, si més no, molt semblants (com les que es poden ballar a Catalunya, a l’Ésdansa –que ha arribat de nou als 11.000 espectadors en l’edició del 2019–, o a L’Estivada, el festival interregional de les cultures occitanes que se celebra anualment a Rodés) van sonar i es van gaudir d’una manera natural i orgànica, fent-nos evident com la cultura continua sent una arma poderosa d’entesa entre els pobles.

És una feina de fons, en soc conscient, però no hi podem renunciar, atès que tot allò que no fem nosaltres, ens ho faran els altres, un genèric tan poc concret com inquietant.

Bona represa, sigui com sigui.