Tu ets el tsunami

Alterar l’estat de les coses. Mutar-ne les característiques i les propietats. Actuar i modificar allò que ens arriba preestablert. Aquest és el missatge que sembla que ha posat d’acord els líders de l’independentisme i la gent i que s’expressa avui de manera inequívoca a través d’una locució que ha fet fortuna fins al punt d’haver presidit una de les Torres Venecianes de l’avinguda de Maria Cristina en una nova manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre: “tsunami democràtic”.

L’usava ja fa uns mesos el president d’Òmnium Cultural, l’estimat Jordi Cuixart (a qui el Suprem sembla que tindrà a bé de deixar assistir al naixement del seu proper fill –aprofito per felicitar la també estimada Txell Bonet, amb qui compartia jornades radiofòniques a l’emissora Ona Catalana–), en la seva declaració davant dels magistrats. “No sé on veuen el que és punible en el fet de recriminar-me que vull fer un tsunami democràtic.” I va afegir: “Quan volem un tsunami democràtic, demanem més democràcia per al conjunt de l’Estat espanyol, no només per a Catalunya.”

Fa mesos que convivim amb expressions caduques. I per fer-hi front, és una altra vegada la societat civil catalana, la gent, qui passa al davant, defuig la verticalitat i aposta claríssimament per la transversalitat i pels moviments generats des de la base amb la voluntat de canvi i de transformació social com a objectius principals. En aquest cas, els vents bufen a recer de l’impuls d’un grup d’activistes i membres de moviments socials que han trobat en els partits polítics i en les entitats civils uns còmplices necessaris.

Amb una nova celebració de la Diada al sarró (ara que estem desinfalts i en hores tan baixes, ens deixaran votar, oi? Quina por hi ha, en aquests moments de desmembrament, a contar-nos? Au va, home!), amb un nou curs polític ple d’incògnites en tots els nivells (política nacional, espanyola i europea), necessitem tornar a creure. En nosaltres, principalment. En la nostra capacitat de fer. De ser. De saber-nos poderosos des de l’autoorganització i la compartició d’un projecte que millori el nostre present però sobretot el nostre futur. Creure en un objectiu comú: independència.

Tot aquest temps transcorregut des de la tardor del 2017 ens ha de servir per donar el dol per acomiadat i per recordar-nos per què vam començar tot aquest camí: per fer un país millor. Rememorem objectius i definim estratègia, procediment i accions. I fem-ho posant en valor el nostre poder de convocatòria i la nostra tossuderia ben entesa que és, més que mai, perseverança. Fent-ho tindrem el convenciment que tot aquest dolor no haurà estat inútil.

Jo crec fermament que tot plegat té un sentit. Aquesta Diada, des de París, he reivindicat amb més força que mai cultura i compromís en un acte bellíssim en record del compositor i pedagog Narcís Bonet, que va convertir el seu exili en un altaveu de denúncia a França de la situació dels presos polítics i dels exiliats catalans, tant passats com presents. Des d’ara, una sala de la Schola Cantorum porta el nom de Bonet en homenatge a la seva lluita i, naturalment, al seu talent. Escoltar en directe els amics del Quartet Brossa interpretant un recull de peces tradicionals catalanes arranjades per Bonet i la sardana Sant Martí del Canigó, del també exiliat Pau Casals, que em van dedicar d’una manera generosa i sincera –gràcies!–, em recorda que les revolucions les fem les persones amb cada petita passa i amb cadascuna de les nostres decisions.

I és en aquesta línia de participació i apoderament de la ciutadania (línia contrària, pel que veig, a la defensada pel partit socialista a Catalunya en declaracions tan desafortunades com les de la diputada Eva Granados: què se suposa que ha de dirimir, la ciutadania, si no és sobre l’autodeterminació?) que vull acabar posant en valor la iniciativa ourvotes.eu que convida a defensar els nostres drets al Parlament Europeu a través de l’organització de diverses manifestacions de caràcter periòdic previstes a Brussel·les. La campanya comença aquest 17 de setembre amb una proclama ben eloqüent: “No robeu els nostres vots” i s’expressarà amb concentracions cada dimarts: els #CatalanTuesdays.

Ja ho veieu. La lluita continua. Pacífica, sí, però inequívocament clara.