PERDÓ

Pintar-se la cara de negre és racista als EUA i al Canadà (i estimats blancs, encara que ens costi reconèixer-ho, segurament també ho és a casa nostra...). El blackface per assemblar-se a un afroamericà té les seves arrels als temps de l’opressió i es vincula a un odi que encara perdura. Els artistes es disfressaven de negres per imitar i mofar-se dels esclaus. També a l’Europa medieval els còmics feien servir màscares negres per representar comportaments antisocials, violents, grollers o propers a la bruixeria.

“És un acte racista i me’n penedeixo”, va dir mirant als ulls als periodistes i als seus objectius (accepto l’acusació i les conseqüències, no me n’amago). Cap altre gest o expressió va eclipsar el moment (més enllà d’un efímer i inconscient acotament de cap en verbalitzar la paraula penediment), i la senzillesa (lluny d’artificis) es va observar sincera. Justin Trudeau demanava disculpes públicament després que es publiqués a la revista Time una fotografia en què se’l veu de jove amb la cara pintada de negre. Aquella festa temàtica en què Justin Trudeau, llavors professor a la Universitat de Vancouver, es va disfressar d’Aladí (per cert, Aladí no era àrab?) es va celebrar fa divuit anys.

És evident que la publicació d’aquesta instantània just ara, un mes abans de les eleccions, no és innocent, però en cap cas el canadenc va voler o va intentar justificar-se o recriminar el moment triat per fer viral la imatge. No es va fer la víctima de cap complot. De fet, fins i tot, va aportar més dades a la informació admetent que en una representació a l’institut també ho havia fet. Es tracta d’una estratègia per fer trontollar la popularitat de Trudeau i dificultar la seva reelecció. Per tant, o amb més motiu, per què no demanar disculpes? Quin mal hi ha a reconèixer una equivocació encara que sigui antiga i involuntària?

Diuen que el temps ho cura tot, però emocionalment una ofensa o un delicte no prescriu per a qui rep la ferida (perquè encara que ho oblidis, sempre s’agraeix un “em sap greu haver fet allò”). Perdonar no canvia el passat, però pot resoldre el futur. Per aquesta raó, el primer ministre canadenc l’any 2017 ja va fer un gest històric i inusual dins la comunicació política: va demanar amb llàgrimes als ulls disculpes als membres de la comunitat LGTBI per la repressió a la qual el govern els havia sotmès durant la guerra freda.

La darrera (única) disculpa que recordi a Espanya per part d’un representant públic va ser la del rei emèrit. Tanmateix, aquell: “Ho sento molt, m’he equivocat i no tornarà a passar” de Joan Carles I, en sortir de l’hospital amb crosses i amb cara de criatura quan l’han enxampat fent una malifeta i no li queda més remei que confessar-se, era tan imprecís que l’única cosa que va provocar, fins i tot entre els monàrquics, va ser l’enuig i la befa. Estava penedit per haver marxat de safari en plena crisi econòmica, per tenir una amant, per haver assassinat un elefant, per haver caigut i haver-se trencat el maluc, o simplement per no haver pres mesures perquè no ens n’assabentéssim?

“No demanis perdó, el que has de fer és no fallar.” I tant, ja ens agradaria! On s’ha de signar? Però equivocar-se és humà. No és que la resta d’espècies animals no cometin errors i puguin, fins i tot, rectificar (els depèn la supervivència), però s’entén que el raonament ens capacita i permet que ens adonem, reflexionem i aprenguem sobre la fallida dels nostres actes. Així i tot, hi ha cultures que toleren pitjor l’equivocació i que tan sols la visualitzen com un fracàs. En canvi, molts cops ens arriba informació de centres d’emprenedoria en què les caigudes es perceben com a oportunitats per aixecar-se i ressorgir de nou; més fort, més savi.

Així com les llàgrimes o un somriure sincer (no pas diplomàtic, fals) estaven penades fins fa poc dins la comunicació política perquè els assessors consideraven que eren gestos de debilitat (quan en realitat són les expressions autoritàries dels mandataris les que ens haurien d’alertar de les seves pors i inseguretats), demanar disculpes continua estant mal vist. La disculpa implica la culpa i mai saps si a qui demanes clemència t’indultarà; per tant, millor no exposar-se, consideren molts. Perquè malauradament ni l’estètica ni l’ètica són tendència al poder.