Emergència democràtica

Rubrico el propòsit que m’havia marcat fa setmanes en planificar les meves incursions periòdiques al setmanari La República posant l’accent en la convocatòria d’aturada mundial pel clima que s’ha fet aquest 27 de setembre, basada en el manifest conjunt que signen organitzacions diverses en defensa del futur, d’un planeta viu i d’un món just. El sindicat d’estudiants Fridays for Future figura com a principal entitat convocant i fa un crida també de manera concreta als joves per tal de mobilitzar-los i que secundin l’aturada. De fet, l’acció té un marcat to de protesta contra els que promouen allò que els convocants anomenen una “catàstrofe” i que, sostenen, són les multinacionals, els governs i les grans empreses.

Si llegiu el contingut del document de la convocatòria, que amb tanta passió i certament un punt de sobreactuació ha defensat aquesta setmana la jove Greta Thunberg a la seu novaiorquesa de les Nacions Unides (apunt: què els passa, als mitjans de comunicació i als opiniatres? Els demanaria una mica més d’empatia quan pseudoanalitzen les accions d’altri: qui no fa res, no corre mai el risc d’equivocar-se), l’organització convocant ha demanat als governs el desplegament de polítiques valentes per frenar el canvi climàtic, així com l’adhesió dels sindicats a la protesta (en el cas català, UGT, CCOO i CGT, així com la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona que en el moment d’escriure aquest article ja s’havia sumat a la convocatòria per denunciar la “falta de determinació” per part de les administracions a l’hora d’impulsar accions que “es poden pensar impopulars o que xoquen amb els interessos de poderosos grups econòmics”).

En aquest context, aquesta setmana el govern de Catalunya ha aprovat el Pla nacional per a la implementació de l’Agenda 2030 a Catalunya, a la qual he fet esment de manera convençuda i regular per les seves múltiples ramificacions i perquè a través d’aquesta eina podem plantejar, també en relació amb les polítiques culturals, una transversalitat real i una ambició transformadora que va més enllà dels grans enunciats i de les fabulacions. Aquest pla (que dedico als qui continuen amb el mantra que el govern no governa) inclou 920 compromisos que afecten els tretze departaments del govern Torra amb l’objectiu d’assolir els disset objectius de desenvolupament sostenible de l’organització Nacions Unides. Ho defensava aquest mateix dimecres al Parlament de Catalunya amb gran encert el diputat de Junts per Catalunya Pep Puig, en tant que membre de la comissió de Medi Ambient i Sostenibilitat, però sobretot en la seva qualitat d’expert en la matèria (Puig és doctor en enginyeria industrial i expert en energies renovables).

Fins aquí o a partir de tot això, i més extensament, hauria versat l’article de la setmana, però entendreu que mentre l’escric m’arriba la notícia des de Madrid (un cop més) de l’empresonament dels companys dels CDR detinguts dilluns. Les imatges difoses aquesta setmana no tenen blanqueig possible. Intentar-ho no és aconseguir-ho, com vèncer no és convèncer. Aquí anem. Sembla que allò que no hem sabut recompondre en un any i mig ressorgeix en base a un objectiu comú molt més elevat i molt més noble que nosaltres mateixos: la dignitat del nostre poble i la seva voluntat inequívoca i persistent de ser.

Aquesta ja tercera tardor a l’exili tindrà per a mi una significació especial, atès que estem treballant en un projecte realment potent que vertebra algunes de les grans commemoracions de país dels anys 2020 i 2021. Aquests dies, en què toca fer-ne partícips interlocutors directes, institucions, personalitats artístiques i culturals però també polítiques i agents socials, m’adono de fins a quin punt en serà, de rellevant. I fer-ho m’ha permès resseguir el calendari cultural del país, tan potent com comença cada setembre, i que aquesta temporada ens regalarà moments d’una transcendència que va molt més enllà de l’entreteniment. A manera de prèvia, permeteu-me que hi situï el 25è aniversari, a principis d’aquest 2020, del festival de la cançó d’autor, el Barnasants. Deia el seu incansable director aquesta setmana, l’amic Pere Camps: “Vivim no una sinó dues autèntiques emergències: l’emergència climàtica i l’emergència democràtica.” No es pot dir millor. Posem-nos les piles, doncs, que tenim feina.