L’arrel del mal

El fracàs de la tàctica neo­au­to­no­mista en la dar­rera crisi de govern a Espa­nya ha estat cla­morós, espec­ta­cu­lar. El por­ta­veu d’ERC esce­ni­fi­cava, dis­curs rere dis­curs, la humi­li­ació d’una oferta d’ajuda que qui la rebia rebut­java amb menys­preu. Final­ment, no hi va haver “govern d’esquer­res”. Hi haurà elec­ci­ons, en canvi, pre­ci­sa­ment allò que ERC trac­tava d’evi­tar fos com fos, fins i tot al preu d’ano­me­nar el PSOE “esquerra”, con­tra la con­su­e­tud repu­bli­cana. La raó ofi­cial per opo­sar-se a les elec­ci­ons era impe­dir una pos­si­ble “invo­lució” (tri­fac­hito) a Espa­nya. Era una excusa per no men­ci­o­nar la raó veri­ta­ble: que el resul­tat elec­to­ral amenaça de ser dolent.

Excusa o no excusa, la referència a la pos­si­ble invo­lució des­taca el marc con­cep­tual espa­nyol de la pro­posta del “govern d’esquer­res”. El mateix marc que enqua­dra les ali­an­ces d’ERC amb altres for­ces inde­pen­den­tis­tes no cata­la­nes al Congrés. Un marc de política espa­nyola amb un toc d’ibe­risme, que sem­pre té un pedigrí. No és una pers­pec­tiva inde­pen­den­tista cata­lana que doni pri­ma­cia al con­flicte naci­o­nal Espa­nya-Cata­lu­nya. És una pers­pec­tiva ideològica amb un rere­fons de lluita de clas­ses, el marc con­cep­tual de l’esquerra-dreta del temps de l’auto­no­mia.

No hi ha cap expli­cació rao­na­ble a aquesta acti­tud tàctica que ignora l’excep­ci­o­na­li­tat del moment, lle­vat de la força de la inèrcia, la cur­tesa men­tal i l’ambició. El dis­curs esquerra-dreta ara conté una doble mis­ti­fi­cació: d’una banda, vol ser “deci­siu” a Espa­nya amb ajuda d’altres “veri­ta­bles” esquer­res del regne; d’una altra, intenta plan­te­jar una bata­lla dins l’inde­pen­den­tisme català per a l’hege­mo­nia al seu si. Totes dues, baja­na­des. La “veri­ta­ble” esquerra mai serà deci­siva a Espa­nya, sobre­tot, aquesta; i menys una “veri­ta­ble” esquerra inde­pen­den­tista.

El veri­ta­ble objec­tiu d’ERC, un cop ence­sos els llums del pati de buta­ques, és asso­lir l’hege­mo­nia dins l’inde­pen­den­tisme mit­jançant l’ani­qui­lació del que Rufián, sem­pre amb afany de con­ci­li­ació, ano­mena “l’espai con­ver­gent”. Per fer què? Per decla­rar la inde­pendència? No pas. Per eixam­plar la base i espe­rar paci­ent­ment que arri­bin temps millors en què els poders de l’Estat siguin més recep­tius a la idea d’un referèndum pac­tat. Només l’enun­ciat ja delata l’aber­ració men­tal que pres­su­posa la idea de mobi­lit­zar una soci­e­tat per asso­lir un objec­tiu comú però sota la direcció d’un par­tit, és a dir, d’una part de la soci­e­tat. L’altra part –en aquest insòlit cas, la bur­ge­sia i les clas­ses mit­ja­nes– serà la part feliçment “hege­mo­nit­zada”. Ser “hege­mo­nit­zats” per Jun­que­ras, Tardà, Rufián, Sol, Ara­gonès o altres llu­me­ne­res del neo­au­to­no­misme és un esde­ve­ni­dor pos­si­ble però esgar­rifós.

Déu, ja se sap, estreny però no ofega. Afor­tu­na­da­ment per als des­cui­dats mor­tals, el fracàs de la tàctica neo­au­to­no­mista d’ERC tindrà con­seqüències benèfiques per a la democràcia i la lli­ber­tat. Tot­hom ha vist el veri­ta­ble ros­tre de la por d’ERC, el ros­tre de la ren­dició, de l’engany a les elec­ci­ons de l’abril, el ros­tre de la ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zació dels interes­sos del par­tit per damunt del país. A les elec­ci­ons, doncs, es pre­sen­ta­ran, entre d’altres, aques­tes pos­si­bles opci­ons: a) ERC, com a par­tit de la frag­men­tació, que ha tren­cat la uni­tat inde­pen­den­tista per asso­lir l’hege­mo­nia i no és clara­ment favo­ra­ble a la inde­pendència. b) Juntsx­Cat, que es pre­senta com l’opció clara­ment inde­pen­den­tista i sota la ins­pi­ració del MHP Puig­de­mont; és la seva llista. c) La CUP, que aquest cop es pre­senta a unes elec­ci­ons espa­nyo­les i això també res­tarà vots a ERC.

Els augu­ris del neo­au­to­no­misme són fos­cos. Els pas­sarà com als novells de Podem el 2014: un ines­pe­rat èxit en les euro­pees va encen­dre la seva ima­gi­nació fins a pen­sar a assal­tar els cels, només per dei­xar-los caure, com Ícar, cinc mesos més tard. Aquests xicots d’ERC, en els vui­tanta anys de la seva història, no han mos­trat més pre­visió.

Per això, el depar­ta­ment d’agit­prop del par­tit, sota direcció del seu comis­sari polític, Sergi Sol, està des­ga­ve­llat, llui­tant com Sant Jordi con­tra el drac “tòxic” de Juntsx­Cat. Per un cop, el comis­sari s’ha gua­nyat els diners iden­ti­fi­cant el perill real, Juntsx­Cat, la llista del MHP Puig­de­mont. El pro­blema és que no pot fer res per impe­dir-ne el tri­omf.