DIGUEM NO

Dies després de conèixer la sentència del procés, Catalunya s’expressa més rotundament i valentament que mai per dir no a la injustícia, no a la repressió i no al retorn al “blanc i negre”.

S’ha parlat i debatut àmpliament aquesta setmana sobre el perquè d’aquesta nova onada d’expressió que ha inundat els carrers principalment de les capitals catalanes, amb algunes imatges que no ens agraden, certament, però que ens haurien de fer reflexionar. El cas de Barcelona resulta, en aquest sentit, paradigmàtic. Persones, moltes d’elles joves, que han perdut la por perquè en bona mesura consideren que no tenen res a perdre (a part dels mercenaris infiltrats quintacolumnistes).

Assistim en l’actualitat a la protesta contundent que pren forma violenta atès que, no ho oblidem, la pressió i la presència policials són enormes a casa nostra. Sembla que els primers reforços enviats pel govern Sánchez en funcions ja han marxat de Catalunya però ho han fet amb ànim de vencedors i encarnant, novament, l’esperit de l’“a por ellos”. Ens cal, com a societat, atacar les causes d’aquest comportament. I sobretot no caure en la retòrica de l’opressor que distreu l’atenció de l’espectador (mai tan ben trobada, aquesta definició: aquell que s’ho mira des de lluny, des de la barrera, i cerca una interpretació acomodatícia) que, mentre s’escandalitza pel cop de porra, no veu les riuades de persones pacífiques, de totes les edats, que van sortir novament al carrer la setmana passada en les potentíssimes Marxes per la Llibertat sorgides a iniciativa de la societat civil organitzada i de les entitats que en canalitzen les inquietuds per recordar-nos com n’és, de tossut, el nostre poble.

A tot això, la sensació de bloqueig i de cert desconcert resulta cada vegada més gran. El bloqueig, sobretot el de caràcter polític, l’atribueixo d’una manera principal als estadistes, als estrategues i als que fan anar la calculadora perquè viuen permanentment en precampanya. En aquest sentit, suposo que el “fino analista” Iván Redondo ja deu estar buscant feina perquè tot indica que el PSOE perd un llençol en cada bugada o, el que és el mateix, perd votants dia sí, dia també, perquè s’entossudeix a no voler entendre que el seu electorat potencial no és a la dreta de la dreta, sinó en la molta bona gent, també a les Espanyes, amiga del diàleg i contrària a la crispació.

Us escric aquestes reflexions mentre segueixo a temps real els “treballs d’exhumació” de les restes del dictador Franco. Hi sumo l’adjectiu dictador perquè ho considero més necessari que mai: una mena d’exercici de memòria històrica o de veritat compartida que tots els demòcrates hauríem de fer en els moments actuals. I és que vivim en un context capaç de generar un corrent d’opinió notablement seguit que claríssimament té com a objectiu blanquejar la figura del colpista i assassí. Ja no només és la retòrica casposa associada a l’acció i la posada en escena esperpèntica d’aquesta exhumació (les corones de flors amb la bandera espanyola, en què llegim missatges com “Barcelona con Franco siempre”, “Valencia con el generalísimo” i “Málaga no te olvida, capitán”), sinó les reiterades omissions per part de molts prescriptors amb tribuna de tot allò que Franco va fer en vida i que vincula la nostra història recent amb el feixisme i la dictadura, amb la tortura i l’assassinat, amb la repressió i la por.

Davant de tot plegat, i en un moment en què estem recuperant de nou les velles cançons de la Transició (gràcies, Lluís, per entonar una altra vegada i d’una manera tan enèrgica L’estaca en la manifestació al carrer Bruc, fa només uns dies), us proposo recordar els versos que declamava Raimon i dir no, col·lectivament, a qui ens vol fer callar, ja sigui amb amenaces, amb cops de porra, amb sentències, amb multes o amb intimidacions. I entonem, per contra, un sí nítid i sense matisos a la democràcia i als drets civils i polítics que ens toca i ens tocarà defensar cada dia davant una societat clarament emmalaltida. La nostra és una lluita sostinguda en el temps, ho sabem. Però val la pena.