L’ORIGINAL REVOLUCIÓ CATALANA

Caldrà veure com tracten els llibres d’història l’episodi que estan vivint Catalunya i Espanya.

A Espanya, els estaments oficials, que no solen ser els més espavilats, ho consideren una qüestió d’ordre públic. Res de crisi constitucional o fonaments de legitimitat de l’Estat. Desordres públics que es tractaran per via policial, judicial, repressiva. És el que van fer al País Basc i el que pretenen fer a Catalunya. Només que aquí cal un element essencial, present al País Basc abans, la violència. El mateix que ha faltat en el procés de l’1-O, raó per la qual s’ha tractat d’un judici farsa.

Si la violència no hi és, s’importa. El que els actes de resistència i la mobilització pacífica de la societat demostren és que l’única violència a Catalunya ve en els furgons de la policia i les mainades d’infiltrats de la Guàrdia Civil. I no només s’importa, sinó que apareix ja qualificada de terrorisme. Les arbitràries detencions dels membres dels CDR prèvies a la sentència són el començament d’un relat fabulós que tracta de criminalitzar l’independentisme amb la invenció terrorista.

A Catalunya, el procés es viu com una revolució i, com totes les revolucions, no s’assembla a cap d’anterior. Té amb aquestes en comú el fet de qüestionar el principi de legitimitat de l’Estat. Qüestionar la forma monàrquica, basada en l’honor (ja veuen vostès), en favor de la república, basada en la virtut política, segons Montesquieu. I qüestionar també la seva integritat territorial.

A continuació té trets únics, peculiars, que li donen diverses facetes i interpretacions, segons qui les faci. Però, es facin com es facin, es tracta d’una revolució; no d’un problema d’ordre públic. I s’aborda amb criteris de legitimitat, no de legalitat; constitucionals, no administratius; polítics, no policials. És una revolució prolongada que afecta totes les cohorts d’edat de la societat i un projecte vital de les generacions avui presents.

La principal peculiaritat de la revolució catalana, es diu, és la seva “transversalitat”. Aquest terme té un camp semàntic amplíssim perquè pretén significar que en aquesta, en la revolució, hi caben tots els catalans. És una revolució burgesa i també de les classes treballadores. Com a revolució burgesa enarbora els principis dels drets fonamentals de la ciutadania, començant pel d’autodeterminació, en el deixant de les revolucions burgeses clàssiques, l’anglesa de 1689, l’americana de 1776 i la francesa de 1789.

Però també és una revolució popular, de classe, moguda sobretot per organitzacions d’esquerra, com ERC, o més a l’esquerra, com la CUP, en el deixant de la revolució de 1848, la parisenca de 1871 o les anomenades obreres del segle XX. Les dues organitzacions de l’esquerra catalana miren amb desconfiança l’aportació de la burgesia a l’afany comú.

Aquest afany comú, la independència, respon a un tret afegit de la revolució catalana: el seu caràcter nacional. La transversalitat se sosté en l’ampli si de la nació. Però, de vegades, la pruïja esquerrana planteja crisi en el bloc independentista. Crisi que mai anirà lluny. A la revolució nacional clàssica en el sentit del nacionalisme del segle XIX, s’hi uneix ara l’alliberament nacional a l’estil de la dels pobles colonials, en la qual de nou està interessat el conjunt de la societat catalana, ja que la situació colonial perjudica totes les classes.

És, al mateix temps, una revolució digital, una revolució en el terreny de la ciberpolítica. L’independentisme és sobretot un moviment a la xarxa. Des de l’1-O fins a l’acció del Tsunami Democràtic, s’ajusta a la definició del MHP Puigdemont: una revolució del segle XXI.

I és una revolució plural i oberta. Totes les organitzacions polítiques i socials que hi participen tenen fortes conviccions feministes, ecologistes i propòsits d’articular comunitats regides per mètodes de democràcia participativa, si no directament assembleària.

Poden ser motivacions utòpiques, però són, i cristal·litzen en el fi de la revolució: la independència.