PORTER MOIX, QUINZE ANYS
Aquest 18 de novembre ha fet quinze anys de la mort d’un personatge singular: Miquel Porter Moix. Era net d’un drapaire montblanquí establert a Barcelona i fill d’un prestigiós llibreter i bibliòfil que començà a estimar els llibres recollint-los, amb tot d’andròmines, al carretó del negoci familiar que passava arreplegant les coses més diverses per les cases. Tercer de cinc germans, va néixer a Barcelona el 10 de maig del 1930, i va créixer en una casa atapeïda de llibres. Una malaltia infantil el va obligar a allitar-se durant prop d’un any, al llarg del qual la lectura es va convertir en una de les seves passions, al costat de la música, el teatre i el cinema. Als 14 anys, va començar a treballar a la llibreria paterna, instal·lada al Palau del Marquès de Barberà i la Manresana. Si bé s’hi entrava pel Portal de l’Àngel, l’accés a la secció de llibres vells es feia pel carrer de la Canuda. Des del British Museum fins a la Biblioteca del Congrés de Washington, a l’entremig van figurar-hi tot de grans clients, del país i de fora. Hi enquadernaven llibres vells, en compraven de rebuscadíssims, recuperaven obres antigues, adquirien biblioteques senceres i van arribar a ser un punt de referència internacional en el seu sector. Quants estudiants, com jo mateix, no vam passar hores i hores en aquell indret quasi mític, ple de llibres a vessar, on remenàvem pels prestatges i les taules d’exposició i venda, fins que alguna meravella ens sorprenia a les mans! Participà en la revista clandestina Curial, els textos de la qual eren passats a net amb la màquina d’escriure de can Porter. Alumne de Ferran Soldevila als Estudis Universitaris Catalans, era assidu del grup Miramar, amb J. Benet i M. Serrahima. Fundà el Teatre Viu amb R. Salvat, fou membre de la nova cançó amb Els Setze Jutges, professor d’història del cinema, primer cap del Servei de Cinematografia de la Generalitat i diputat al Parlament. Fundador de l’Institut del Cinema Català, president de l’UCE de Prada i autor de diverses obres sobre cinema va ser, sobretot, un home lliure.
