EL PES DEL PASSAT

Al principi d’El 18 Brumario de Luis Bonaparte, hi ha la famosa sentència de l’autor del llibre, Karl Marx, que sosté que “la tradició de totes les generacions mortes oprimeix com un malson el cervell dels vivents”. També s’hi troba la no menys famosa cita de Hegel sobre que els fets històrics es repeteixen, amb el malèvol afegit de Marx que la repetició és sempre una farsa. Totes dues són pertinents en la situació actual de l’independentisme.

L’independentisme català és un cos amb dos caps, o un cap amb dues cares, com Janus, la conservadora i la d’esquerres que reprodueix, com una resurrecció, la dualitat entre la Lliga i Esquerra en els anys vint i trenta del segle passat. Llavors s’ha afegit un tercer element, la CUP, que es podria considerar un aggiornamento de la tradició anarquista més depurada. La seva acció, moltes vegades incoherent, recorda els alts i baixos àcrates de l’època i el resultat és una modesta representació parlamentària, compatible, però, amb una forta incidència social. L’origen indiscutible de l’auge actual del moviment independentista és el referèndum del 2009 a Arenys de Munt, mogut per la CUP.

La partida, no obstant això, es juga entre els dos contendents tradicionals atès que la terza gamba del trípode és sovint imprevisible, i la relació entre si reprodueix la molt accidentada que van tenir fa gairebé cent anys.

La Lliga va ser el motor polític i monopolitzador del catalanisme fins a la dictadura de Primo de Rivera. Després de Primo de Rivera, amb qui ja va ficar la pota, la Lliga va cometre un suïcidi en dues etapes: donant suport a la monarquia a les portes de la Segona República i prestant-se a ocupar els càrrecs de govern de la Generalitat quan els titulars estaven a la presó pels fets d’octubre del 1934. El seu menyspreu pels membres d’ERC, als quals veien com a arribistes al catalanisme (que era de la seva propietat), els va fer perdre per segona vegada les eleccions davant el seu adversari el 1936 i, gairebé, desaparèixer de la vista.

ERC va governar Catalunya durant la Guerra Civil en un difícil context d’equilibri de forces revolucionàries fora del seu abast i no va tenir temps d’aclarir la seva posició política. Companys no va resoldre la qüestió en proclamar la República Catalana dins de la Federació Espanyola, gairebé un abracadabra que la Guerra Civil va impedir desxifrar. La qüestió de l’independentisme havia quedat pendent a través de la “negra nit de pedra” del franquisme.

La Transició va obrir una etapa de nova hegemonia burgesa de la Lliga, més o menys ressuscitada en CiU. Les relacions dolentes, sentides com a menyspreus per ERC, es van repetir cada vegada que els convergents pactaven amb forces polítiques espanyoles, ja fos el PSOE o el PP. Finalment, CiU es va enfonsar en una crisi profunda similar a la de la Lliga, encara que per motius més sòrdids, com la corrupció. Al seu lloc va restar un buit de foscor que els més arrelats al passat d’ERC anomenen malèvolament “l’espai convergent”. D’aquella crisi, com de la de la Lliga, va sortir un triomf relatiu d’ERC. “L’espai convergent” es va volatilitzar en refundacions, però ERC va haver de moderar les seves aspiracions i compartir el govern amb el PSC i IC - Els Verds en forma de tripartit.

Fins ahir mateix, ERC volia eleccions a Catalunya amb la confiança que resoldria el conflicte latent sobre l’hegemonia dins de l’independentisme. El malson de les generacions mortes torna a pesar sobre el cervell dels vivents. Però com que l’eco a Catalunya de les gestions i negociacions d’ERC a Madrid pot ser molt perjudicial per als republicans, si els de “l’espai convergent” es mantenen en el no, agafats a la possibilitat de la DUI, la reclamació d’eleccions es fa ara amb sordina.

La coincidència oficial per primer cop de les dues forces amb l’objectiu de la independència crea una situació nova i una oportunitat única per assolir-lo. No té cap sentit aprofitar el moment del desconcert i la reorganització de “l’espai convergent” per tractar de resoldre el vell conflicte ideològic que avui ha passat a un segon pla. No té cap sentit que les generacions mortes encara pesin sobre el cervell dels vivents.

A no ser que aquests vivents, en el fons, no siguin independentistes. Llavors, la farsa de la repetició estaria servida.