EL PES DEL PASSAT

Al prin­cipi d’El 18 Bru­ma­rio de Luis Bona­parte, hi ha la famosa sentència de l’autor del lli­bre, Karl Marx, que sosté que “la tra­dició de totes les gene­ra­ci­ons mor­tes opri­meix com un mal­son el cer­vell dels vivents”. També s’hi troba la no menys famosa cita de Hegel sobre que els fets històrics es repe­tei­xen, amb el malèvol afe­git de Marx que la repe­tició és sem­pre una farsa. Totes dues són per­ti­nents en la situ­ació actual de l’inde­pen­den­tisme.

L’inde­pen­den­tisme català és un cos amb dos caps, o un cap amb dues cares, com Janus, la con­ser­va­dora i la d’esquer­res que repro­du­eix, com una resur­recció, la dua­li­tat entre la Lliga i Esquerra en els anys vint i trenta del segle pas­sat. Lla­vors s’ha afe­git un ter­cer ele­ment, la CUP, que es podria con­si­de­rar un aggi­or­na­mento de la tra­dició anar­quista més depu­rada. La seva acció, mol­tes vega­des inco­he­rent, recorda els alts i bai­xos àcra­tes de l’època i el resul­tat és una modesta repre­sen­tació par­la­mentària, com­pa­ti­ble, però, amb una forta incidència social. L’ori­gen indis­cu­ti­ble de l’auge actual del movi­ment inde­pen­den­tista és el referèndum del 2009 a Arenys de Munt, mogut per la CUP.

La par­tida, no obs­tant això, es juga entre els dos con­ten­dents tra­di­ci­o­nals atès que la terza gamba del trípode és sovint impre­vi­si­ble, i la relació entre si repro­du­eix la molt acci­den­tada que van tenir fa gai­rebé cent anys.

La Lliga va ser el motor polític i mono­po­lit­za­dor del cata­la­nisme fins a la dic­ta­dura de Primo de Rivera. Després de Primo de Rivera, amb qui ja va ficar la pota, la Lliga va come­tre un suïcidi en dues eta­pes: donant suport a la monar­quia a les por­tes de la Segona República i pres­tant-se a ocu­par els càrrecs de govern de la Gene­ra­li­tat quan els titu­lars esta­ven a la presó pels fets d’octu­bre del 1934. El seu menys­preu pels mem­bres d’ERC, als quals veien com a arri­bis­tes al cata­la­nisme (que era de la seva pro­pi­e­tat), els va fer per­dre per segona vegada les elec­ci­ons davant el seu adver­sari el 1936 i, gai­rebé, des­a­parèixer de la vista.

ERC va gover­nar Cata­lu­nya durant la Guerra Civil en un difícil con­text d’equi­li­bri de for­ces revo­lu­cionàries fora del seu abast i no va tenir temps d’acla­rir la seva posició política. Com­panys no va resol­dre la qüestió en pro­cla­mar la República Cata­lana dins de la Fede­ració Espa­nyola, gai­rebé un abra­ca­da­bra que la Guerra Civil va impe­dir des­xi­frar. La qüestió de l’inde­pen­den­tisme havia que­dat pen­dent a través de la “negra nit de pedra” del fran­quisme.

La Tran­sició va obrir una etapa de nova hege­mo­nia bur­gesa de la Lliga, més o menys res­sus­ci­tada en CiU. Les rela­ci­ons dolen­tes, sen­ti­des com a menys­preus per ERC, es van repe­tir cada vegada que els con­ver­gents pac­ta­ven amb for­ces polítiques espa­nyo­les, ja fos el PSOE o el PP. Final­ment, CiU es va enfon­sar en una crisi pro­funda simi­lar a la de la Lliga, encara que per motius més sòrdids, com la cor­rupció. Al seu lloc va res­tar un buit de fos­cor que els més arre­lats al pas­sat d’ERC ano­me­nen malèvola­ment “l’espai con­ver­gent”. D’aque­lla crisi, com de la de la Lliga, va sor­tir un tri­omf rela­tiu d’ERC. “L’espai con­ver­gent” es va vola­ti­lit­zar en refun­da­ci­ons, però ERC va haver de mode­rar les seves aspi­ra­ci­ons i com­par­tir el govern amb el PSC i IC - Els Verds en forma de tri­par­tit.

Fins ahir mateix, ERC volia elec­ci­ons a Cata­lu­nya amb la con­fiança que resol­dria el con­flicte latent sobre l’hege­mo­nia dins de l’inde­pen­den­tisme. El mal­son de les gene­ra­ci­ons mor­tes torna a pesar sobre el cer­vell dels vivents. Però com que l’eco a Cata­lu­nya de les ges­ti­ons i nego­ci­a­ci­ons d’ERC a Madrid pot ser molt per­ju­di­cial per als repu­bli­cans, si els de “l’espai con­ver­gent” es man­te­nen en el no, aga­fats a la pos­si­bi­li­tat de la DUI, la recla­mació d’elec­ci­ons es fa ara amb sor­dina.

La coin­cidència ofi­cial per pri­mer cop de les dues for­ces amb l’objec­tiu de la inde­pendència crea una situ­ació nova i una opor­tu­ni­tat única per asso­lir-lo. No té cap sen­tit apro­fi­tar el moment del des­con­cert i la reor­ga­nit­zació de “l’espai con­ver­gent” per trac­tar de resol­dre el vell con­flicte ideològic que avui ha pas­sat a un segon pla. No té cap sen­tit que les gene­ra­ci­ons mor­tes encara pesin sobre el cer­vell dels vivents.

A no ser que aquests vivents, en el fons, no siguin inde­pen­den­tis­tes. Lla­vors, la farsa de la repe­tició esta­ria ser­vida.