DE QUIN MAL HEM DE MORIR?

Llegeixo, alarmat, que el soroll del trànsit provoca tants casos de malaltia com la contaminació. Unes malalties que, només a Barcelona ciutat, es podrien reduir en un 13% i fer estalviar 20 milions anuals d’euros. Reduir un entorn sorollós, diu un informe d’ISGlobal, evitaria cada any 1.700 casos de malalties cardiovasculars, 1.300 casos d’hipertensió, 800 casos d’ictus i 740 casos de depressió. I m’imagino que això és sense comptar els efectes del soroll produït per la música que s’escolta a tot volum dins dels mateixos cotxes, amb els auriculars entaforats dins les orelles o a les nits de festa a les discoteques. Vaja: pràcticament, una situació d’emergència acústica.

A aquesta emergència cal sumar-hi la derivada de la contaminació atmosfèrica. A tot el món, el 2015 hauria causat 8,8 milions de morts, segons l’European Heart Journal. A Europa, uns 130 morts addicionals per cada any i 100.000 habitants. A Barcelona, el 2017 només la contaminació hauria provocat 354 morts addicionals: un cada dia. Afegiu-hi els morts que provoca la resistència als antibiòtics per un excés de consum, i que es calcula que ja són uns 700.000 cada any a tot el món (probablement, però, encara menys que els que moren per falta d’antibiòtics). I acabo de llegir que tenir un entorn verd, amb jardins o boscos a menys de 500 metres de casa, per cada 0,1 punts d’increment de l’índex de vegetació, redueix un 4% la mortalitat…

Recorro només a algunes de les moltes dades que es publiquen gairebé cada dia explicant de quin mal hem de morir. No he tingut temps –però no renuncio a fer-ho algun dia– d’intentar sumar totes les morts anunciades per tota mena de causes –contaminació i soroll, falta de jardins i excés d’antibiòtics, però també per mala alimentació, consum d’alcohol i altres drogues, càncer, accidents de trànsit i laborals, estrès causat per tota mena d’injustícies socials, suïcidis…– i m’hi jugo un pèsol que em sortiran molts més morts dels que realment es produeixen.

No m’atreveixo a discutir el resultat dels estudis que fan aquests càlculs. Només constato que els que els patrocinen sempre troben allò que busquen. I veig que tots aconsegueixen atenció pública segons el grau d’alarmisme que creen. També sé que una cosa és correlacionar dos fets i una altra és establir-hi una relació de causa i efecte (per posar un exemple: una cosa és que els que visquin a prop de zones verdes a les ciutats visquin més, però podria passar que els que poden viure a prop de zones verdes siguin gent amb més recursos econòmics i tinguin una millor atenció sanitària, oi?). I, encara, penso que ha de ser molt difícil determinar si una mort per malaltia cardíaca no ha estat causada, alhora, pel tabac, per una mala alimentació, per falta de zones verdes properes, per la contaminació, el soroll i per una vida estressant, tot alhora.

D’altra banda, es tracta d’unes dades que, pel que fa a nosaltres, contrasten amb el primer lloc que ocupem entre 169 països en el rànquing 2019 del Bloomberg Healthiest Country Index dels països més saludables. I contrasta amb les darreres dades de les universitats Southern Denmark i Warwick, en què els catalans hem resultat ser els primers en benestar mental, els que ens sentim més estimats, útils i feliços, seguits dels islandesos, i per damunt dels escandinaus. I, amb una dada que no em deixa de sorprendre però que he comprovat jo mateix: segons les dades disponibles entre el 2013 i el 2017, per cada hora que va passar, l’increment de l’esperança de vida dels catalans va ser de 5,88 minuts, és a dir de 35,28 minuts al dia. Amb aquestes dades no és estrany que ens sentim tan feliços!

No vull frivolitzar amb les causes de mort ni amb les polítiques públiques de prevenció, però encara em semblaria més frívol que es tingués la temptació de calcular morts per defensar determinades causes, per justes que fossin.