(NO) RECIPROCITAT i RESTITUCIÓ

La qüestió de la llengua dona per a molt, i malauradament són tants els abusos i les situacions de vulneració dels drets dels catalanoparlants que tenen lloc dins i fora del territori català que em veig amb la necessitat de compartir-los en marcs com aquest. Em permetreu de recuperar una mica d’informació de context que explica el perquè de la urgència d’aquest debat. El maig del 2016, Plataforma per la Llengua va posar en dansa la campanya El català sense fronteres ( https://www.catalàsensefronteres.cat/ ) amb l’objectiu d’exigir la reciprocitat total dels mitjans en català als territoris de parla catalana. Durant tot aquest temps, la iniciativa ha sumat poc més de 51.000 signatures a favor de denunciar l’Estat espanyol (tot i que no només, com explico més endavant) davant la Comissió Europea per garantir legalment i tecnològicament la reciprocitat total.

En aquest sentit, la nul·la reciprocitat o, en alguns casos, la reciprocitat parcial de les emissions de ràdio i de televisió en català entre els diversos territoris del domini lingüístic catalanoparlant suposen un atac frontal als drets lingüístics de més de 10 milions de ciutadans europeus. Aquesta restricció injustificada en la recepció dels mitjans de comunicació audiovisuals implica el menysteniment continuat dels estats espanyol, francès i italià cap a la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM), malgrat que va ser signada pels tres estats i ratificada per Espanya. A més, els tres estats incompleixen la Directiva 2010/13/CE, reguladora de la llibertat de circulació dels productes audiovisuals.

El desembre del 2018, el diputat Sergi Miquel va fer una pregunta parlamentària al govern espanyol per conèixer si Espanya havia mogut fitxa en la línia de complir la normativa europea. La resposta va ser, senzillament i desacomplexadament, que no. El maig del 2019, els impulsors de la campanya van denunciar davant la Comissió Europea que l’Estat espanyol continua incomplint de manera sistemàtica i impune les regles del joc “que ens hem donat entre tots”. El mes de novembre passat –mig any després de la denúncia–, la Comissió ha respost que no té previst sancionar Espanya basant-se en un seguit d’articles de la Directiva de serveis de comunicació audiovisual que apel·len a la llibertat de recepció i retransmissió de serveis de comunicació audiovisual i que en cap cas obliguen els proveïdors a oferir els seus continguts en una determinada llengua. La Comissió resol, per acabar, que és competència dels estats membre determinar aquestes qüestions i que, per tot plegat, en un termini de quatre setmanes (que venceran a mitjans d’aquest mes de desembre), el cas es tancarà si no s’aporten dades noves per a la seva reavaluació.

Aquesta és ben bé la cronologia de la indefensió o, diré més, de la frustració. Ens perdem en el debat legislatiu, en la burocràcia, en la dilatació dels terminis... En definitiva, optem pel cansament “de l’altre”. I el pas del temps no juga a favor de les minories, ben bé que ho sabem. Tampoc de les lingüístiques.

Tot plegat coincideix en el temps amb l’acte que va tenir lloc aquesta setmana a Barcelona, al solemne Saló de Cent de l’Ajuntament, de lliurament de la Medalla de la Ciutat a Pompeu Fabra vuitanta-un anys després que li fos atorgada. Va ser a causa de l’esclat de la Guerra Civil que el lliurament no es va arribar a produir i ara, a iniciativa del periodista Joaquim Maria Puyal i del filòleg Jordi Mir, el consistori liderat per Ada Colau ha decidit per unanimitat lliurar als nets del conegut com el “seny ordenador de la llengua catalana” aquesta medalla.

M’arriben, en aquest sentit, les paraules emocionants i emocionades del president de l’Institut d’Estudis Catalans (entitat dipositària de la medalla), l’amic Joandomènec Ros, recordant la condició d’exiliat de Fabra, que va morir a Prada, i enllaçant-la amb la situació actual de presos i exiliats “per les seves idees polítiques”. Aquest parlament va ser llargament aplaudit, i el tinent d’alcalde Jaume Collboni, que presidia l’acte, el va recollir apel·lant a la necessitat de diàleg entre diferents i al caràcter rellevant de l’acte atès que es tractava de la “restitució històrica i democràtica” d’una anomalia. Tot esportivitat i bon fer, si no anem al fons. I és que, quan no s’imposa la burocràcia, s’imposa el protocol. Fins quan?