Opinió

MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Ara fa 150 anys va néixer Maria Antònia Salvà, a Palma, ciu­tat on estudià, si bé tota la seva vida es lliga a Lluc­ma­jor, a la pos­sessió de sa Lla­passa, on començà resi­dint amb uns fami­li­ars, un cop restà òrfena de mare, i on s’establí, en plena ado­lescència. Vin­cu­lada a l’Escola Mallor­quina, la sor­desa que l’afectà ja de ben jove l’anà apar­tant de la vida pública i de la seva par­ti­ci­pació en actes soci­als, fet que li per­meté, però, pouar en la bellesa dels pai­sat­ges que l’envol­ta­ven, magis­tral­ment des­crits amb una llen­gua viva i aco­lo­rida. El viatge fet pel Medi­ter­rani, Terra Santa inclosa, el 1907, on també hi havia Costa i Llo­bera, li obrí les por­tes a la pro­jecció literària i gràcies al cler­gue poeta publicà el pri­mer poema a la revista La Tra­dició Cata­lana. A més de Costa, dis­posà també del suport i el reco­nei­xe­ment de Miquel Ferrà i Josep Car­ner, que apre­ci­a­ren la vàlua de les seves obres: Poe­sies, Espi­gues en flor, El retorn, Lle­po­lies i jogui­nes, Cel d’hora­baixa, Llu­neta de pagès o les memòries Entre el record i l’enyo­rança. Des­plegà una tasca molt nota­ble com a tra­duc­tora, amb ver­si­ons de Fre­de­ric Mis­tral (Les illes d’or i Mireia), de Fran­cis Jam­mes (Les Geòrgi­ques cris­ti­a­nes), d’Ales­san­dro Man­zoni (Els pro­me­sos) i Poe­mes de Santa Teresa de l’Infant Jesús (1945). Traduí també Petrarca, Car­ducci i Pas­coli, noms des­ta­cats de la lite­ra­tura ita­li­ana, per la qual sentí la mateixa passió que altres tra­duc­tors mallor­quins com ara J. Alco­ver, M. For­teza i M. Ferrà. Home­nat­jada pels escrip­tors mallor­quins, pre­sidí els Jocs Flo­rals de Palma (1935) i La Veu de Mallorca li dedicà un monogràfic (1918). Molt vin­cu­lada a la vida cul­tu­ral de Cata­lu­nya i mili­tant de la uni­tat de la llen­gua, signà un docu­ment de suport al Comitè de Rela­ci­ons entre Cata­lu­nya i Mallorca (1933), així com la famosa Res­posta al Mis­satge dels Cata­lans (1935). Con­si­de­rada la pri­mera poe­tessa moderna en llen­gua cata­lana, és de justícia que la recor­dem 150 anys després, com ja fa temps que ho fan un monu­ment a Lluc­ma­jor i els car­rers i esco­les que, als Països Cata­lans, duen el seu nom.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor