ELLA ÉS DE FIL DE VINT

“Tothom ho sap: la cançó passa un moment esplèndid al País Valencià. Malgrat la poca repercussió en els mitjans, malgrat els ecs que desperta qualsevol forma de cultura genuïna en molts del nostres honorables periodistes culturals, malgrat la domesticació, diuen, irreversible del País Valencià, la cançó no sols gaudeix de bona salut, sinó que està en el seu millor moment. Us incito, doncs, a córrer a la vostra botiga de discos i preguntar a l’amatent venedor què us en recomana. Després d’escoltar-ho, tornareu a córrer a fer-li un petó o cantar-li una vivacíssima jota valenciana. Sense menyscapte de ningú, el que també sap tothom és que Miquel Gil és un geni. I no sols això, sinó que des d’Ovidi Montllor no havíem tingut una veu amb tanta personalitat. El seu darrer disc, Eixos, és, a sobre, el més agosarat de la seva producció, amb la inclusió d’elements de jazz i electrònics (sí, sí: electrònics!), perquè els creadors són ambiciosos. Enfront dels qui aixequen la cella i diuen «què s’ha pensat» a cada gosadia cultural que apareix –i, lloats sien els déus, n’apareixen un muntó–, Miquel Gil inventa, recerca, innova. Jo he quedat tocada perquè una de les cançons es diu De fil de vint, cosa que honora aquesta secció que teniu l’amabilitat de llegir. No podia ser altrament: l’autor de la lletra és el magnífic poeta alcoià Manel Rodríguez Castelló. Per als alcoians, de fil de vint vol dir exquisit, en vocabulari local derivat del tèxtil. Jo no em sento exquisida, no cal dir-ho, i segurament en Gil tampoc. Però l’expressió, ja ho crec que ho és! Una alta, fragant, subtil forma d’exquisidesa.”

Em permetria, n’estic segur, Isabel-Clara Simó (la Simó, com la coneixíem popularment) de reproduir aquesta columna seva publicada al diari Avui el 27 de maig del 2007 a recer de la sortida d’un disc de l’estimat Miquel Gil produït per un servidor. Rebre l’elogi de la Simó ens va reconfortar, ens va fer feliços després de mesos de feina intensa, per molts motius: perquè no era fàcil obtenir-lo i perquè el seu ha estat i és encara un criteri prescriptor, forjat a còpia de no poques batalles. Sense anar més lluny, les seves columnes eren analitzades habitualment en exàmens de batxillerat (jo mateix n’he obtingut el text en tant que va sortir en un examen de segon de batxillerat del curs 2007/08...). I és que la llengua de la Simó era viva, eficaç, directa... Com ella.

L’atzar ha volgut que la pèrdua d’aquesta alcoiana única i irrepetible coincideixi amb l’inici d’un any que ens cal associar a la figura d’un altre alcoià absolutament rellevant, la lluita del qual va transcendir fronteres. Aquest 2020 s’escau el 25è aniversari de la mort d’Ovidi Montllor, figura clau de la cançó catalana i a qui la Simó va contribuir a convertir en un referent inqüestionable.

“Quan dic Alcoi, dic Ovidi Montllor. Quan dic Ovidi Montllor dic Alcoi, i moltes coses més. Per exemple, la tendresa. La justícia social. La metàfora vessament. La veu ronca i profunda. El pragmatisme innocent. Tot això que era, i és, Ovidi Montllor.” Ho escrivia la Isabel-Clara juntament amb Miquel Pujadó en una publicació de l’espai d’art El Convent en què lloava desacomplexadament, com a ella li agradava fer, tot d’alcoians universals. “Hi ha persones que moren abans de temps i que fan plorar els seus amics i la gent que les estima. Un artista que mor, malgrat tot, rep homenatges i se’n diuen lloances, però l’esquerpa societat cultural, els egos inflamats de tots els que en formem part, acaba per oblidar-lo. Alguna celebració esporàdica. Algun record en una data assenyalada. I capes d’oblit fins que se l’emporta la història o bé es converteix en un clàssic, o bé desapareix per sempre.”

La reflexió de la Simó sobre aquest element de la memòria, del record, del llegat que un artista deixa en la societat que l’ha vist néixer i créixer, la societat a qui ha interpel·lat i a qui, probablement, hagi incomodat, em resulta especialment interessant de posar en valor. Veurem com tracta el temps la seva figura, que jo considero d’una importància especial en tant que dona i escriptora, però igualment com a defensora incansable i sense arestes de la llengua i la cultura catalanes. La Simó activista, vaja.

La malaltia li va manllevar l’energia, física, sobretot, però és igualment veritat que els seus ulls mantenien una vivor inusual. La recordo sobretot en la seva darrera visita, juntament amb altres personalitats de l’àmbit cultural, a Waterloo. Una cervesa compartida, una foto de bracet amb el president Puigdemont... Aquell somriure encomanadís, malgrat el context, malgrat les incerteses. Fer costat, se’n diu. Ganes de viure.

Diuen que el millor homenatge que podem fer als escriptors, un cop moren, és llegir-los. Doncs citant de nou la Simó i convidant-vos a festejar aquests vint-i-cinc anys d’Ovidi sense l’Ovidi (com faran excel·lentment els amics de Barnasants, i sovint també des del Tradicionàrius), concloc: “Quan vaig a un recital de gent jove, enmig del cúmul de nous grups excel·lents i de bons cantants que tenim, i veig que li dediquen una cançó a l’Ovidi o que en fan una versió pròpia, puc tocar el cel amb la punta dels dits. Ovidi és i serà per sempre el nostre clàssic. Tenim el gran Joan Fuster. Tenim el millor poeta de l’Europa moderna, que és Vicent Andrés Estellés. Tenim l’immens Antoni Miró. I tenim l’Ovidi.” I et tenim a tu, estimada Isabel-Clara, que vetllaràs per nosaltres i per les nostres lluites, que també han estat les teves.