EL 131è, EL DE LA CULTURA

Assisteixo, no ho amagaré, amb una barreja de sensacions més emocional que racional a tot allò que aquesta convulsa, molt convulsa setmana ens està oferint. Ho poso en comú advertint d’aquesta manera els qui asseguren que a la política catalana li sobra estómac i li falta testa. Tots ells (i elles) poden deixar de llegir, gràcies.

Dilluns va ser un dia negre, certament. Dimarts, la imatge, la veu i el discurs defensat amb una enteresa, una responsabilitat i una vocació de servei a la comunitat pels presos i presa des del Parlament, en el marc de la comissió d’investigació del 155, em va colpir. I dimecres va arribar la declaració del president Torra en allò que jo entenc com un acte de dignitat i d’honestedat, en primera instància, envers ell mateix però també –i això és autènticament rellevant– en relació amb la ciutadania de Catalunya. Reconèixer que la legislatura s’ha esgotat, denunciar desconfiances i recels entre socis de govern i assenyalar que no hi ha un full de ruta comú entre els independentistes resulta poc menys que una evidència en boca de qui no té responsabilitats polítiques. Però pronunciar-ho, així de clarament i contundent, sent la màxima autoritat del país em sembla no només inèdit, sinó digne de lloar.

No entenc –de fet, no ho he entès des del minut zero de la seva presidència– la virulència de les crítiques que el president Torra ha suscitat entre sectors molt i molt diversos de la societat catalana. Puc entendre-ho en el cas espanyol però no en la nostra molt diversa i plural societat. Som caïnites, suposo. Crítiques acarnissades, infundades la majoria de vegades (penso especialment en les citacions esbiaixades i descontextualitzades de tuits i articles, que han estat constants i demencials des d’un inici) i molt descarnades. El discurs del president Torra s’ha anat endurint aquests mesos i no puc esborrar el seu gest, dilluns al Parlament, en allò que ja podem anomenar “la imatge de la trencadissa”.

És precisament en aquest moment que us vull parlar del president Torra com el president, el 131è, que és, el que jo he conegut i amb qui jo he tractat. Molt probablement parlem del president amb un perfil cultural més marcat i remarcable, un intel·lectual i un patriota de pedra picada. No un màrtir, sí una persona bona. Han passat perfils molt diversos, per la presidència de la Generalitat. Per mi, el seu és el mandat que explica com un home de la cultura, no únicament un humanista –que també–, sinó una persona íntegra, empàtica, pot arribar a un lloc de màxima responsabilitat, en uns moments d’una dificultat extrema, i no perdre l’educació, el respecte a l’adversari polític i el bon to malgrat la duresa discursiva i la fidelitat a un mateix.

Tinc la sensació, escoltant tot tipus d’opiniatres i de periodistes i de gent que no saps exactament per què però té tribuna i l’usa, que amb el president Torra tothom s’hi veu amb cor. Em sembla indignant, barroer, groller com constantment uns i altres es permeten d’adreçar-se a ell com “en Torra” –molts d’ells, parlamentaris, per no parlar dels estaments judicials, ja ho vam assenyalar al seu moment, ho trobo gravíssim– negant-li la major, intentant “desvestir-lo”. Cada vegada que això passa, que és sovint, a mi el president Torra, el Molt Honorable 131è president de la Generalitat, se’m redimensiona perquè el sé centrat en allò que creu realment important, urgent: la gent, Catalunya i la independència.

El sé ferm, empàtic com cap altre amb els represaliats, amb tots i totes, al marge de colors i ideologies. Crec que la gestualitat que vam veure dimarts entre ell i els presos polítics ho fa molt evident; res és impostat, en el president Torra. I no li podré agrair mai prou. El sé amb feina per fer i amb ganes de fer-la. Entre llibres i al costat de les persones. Estudiant i interpretant el passat per articular el present i sobretot projectar el futur. Però, president, hauràs d’esperar perquè aquesta teva lluita, que és la nostra, encara no ha acabat.

El fet que no hagis pogut esgotar la legislatura és una altra oportunitat perduda per a la cultura. Prou ens en dolem; també, perquè no serà l’última.