QUANTS INDEPENDENTISMES HI HA?

El discurs oficial, el que fan valer els polítics responsables, els polítiques (troballa d’Amando de Miguel), dels mitjans públics de comunicació, sotmès a les directrius dels ideòlegs dels governs, el que se sent en les converses de gent “ben informada”, vol que es digui que a Catalunya hi ha tres partits independentistes. A càrrec del setè de cavalleria dels tertulians, hi ha lluitar contra la lamentable desunió dels tres partits independentistes. Després arriben els profunds intel·lectuals, tard, com el mussol de Minerva i, desesperats per la falta d’unitat de l’independentisme, es decideixen coratjosament a fer un pas endavant i fundar un enèsim grup o partit per col·laborar amb la necessària unificació de les faccions independentistes. El resultat a curt termini és que hi haurà encara més organitzacions independentistes, però serà un moment transitori, un sospir, fins que es pugui bastir la molt desitjada i molt desitjable unitat dels partits independentistes que ens portarà al nirvana de la independència sense barallar-nos mai més.

No sembla que ningú s’adoni que si el discurs oficial lamenta que hi hagi tres forces (o més) independentistes, potser el problema rau no en la quantitat, sinó en la qualitat. Que les forces, de moment, són tres és obvi, aclaparador, innegable; que les tres siguin independentistes és una altra qüestió. És una inveterada prudència abstenir-se de jutjar pel que la gent diu i mirar el que fa.

Les tres forces o partits suposadament independentistes fan valer diferents mèrits per ser comptats com a socis de ple dret del club. JuntsxCat manté una posició d’intransigència independentista, de puresa de principis, sense concessions, i es troba en una situació de confusió orgànica i logística que el polítiques anomena “refundació”. ERC llueix múscul organitzatiu i capacitat de controlar les institucions gràcies a una organització més semblant a una secta d’obediència cega, mentre que la confusió nia al departament ideològic, on la independència es posposa a la tasca de ser més i millors, de ser un independentisme pragmàtic, realista, de cultivar un autonomisme de rendiments segurs. Pel que fa a la CUP, on la confusió afecta els dos ordres, l’ideològic i l’orgànic, el seu ressò és directament proporcional a la seva presència parlamentària.

Sempre oficialment i d’acord amb les suaus maneres de gent ben educada, es tracta d’una oposició entre dues tàctiques per arribar al mateix objectiu estratègic, la gradualista de ser pragmàtic i assolir la independència quan Déu sigui servit, és a dir, ad calendras graecas, i la de confrontació amb l’Estat per fer realitat una DUI. Totes dues tenen els seus argumentaris per justificar-se i atacar la posició de l’altre. Des del punt de vista d’ERC, la feblesa orgànica de JuntsxCat és la prova que no podrà fer realitat el seu objectiu estratègic, que és tan confús com la seva refundació, perquè ningú no sap com es farà una DUI. El problema és que ningú tampoc no sap aleshores com es farà una independència que comença per acceptar l’enèsima fórmula de gestió autonomista.

Si la fórmula de la DUI és incerta i carregada d’imponderables, la gradualista, senzillament, no és una fórmula cap a la independència, sinó cap a la perpetuació de la submissió. La polèmica recorda el debat entre els dos monstres de la socialdemocràcia alemanya al voltant dels segles XIX i XX, entre Rosa Luxemburg (el moviment no és res; l’objectiu, tot) i Eduard Bernstein (el moviment és tot; l’objectiu, res), la vella cançó entre la revolució i la reforma.

La personificació d’aquesta contradicció es veu en el duel singular entre els dos referents dels corrents independentistes, el MHP Puigdemont i el vicepresident  Junqueras, com a caps visibles de les dues tàctiques. El 29 de febrer, veurem el segon acte d’aquesta batalla dins la batalla. El primer va ser durant les eleccions europees del 2019 i va acabar amb la victòria de Puigdemont sobre Junqueras. Serà a partir d’aquesta data quan es podrà veure el camí que pot prendre el procés, si cap a la independència mitjançant una DUI o cap a la perpetuació d’una autonomia més o menys disfressada però dins de l’Estat espanyol.