QUANTS INDEPENDENTISMES HI HA?

El dis­curs ofi­cial, el que fan valer els polítics res­pon­sa­bles, els polítiques (tro­ba­lla d’Amando de Miguel), dels mit­jans públics de comu­ni­cació, sotmès a les direc­trius dels ideòlegs dels governs, el que se sent en les con­ver­ses de gent “ben infor­mada”, vol que es digui que a Cata­lu­nya hi ha tres par­tits inde­pen­den­tis­tes. A càrrec del setè de cava­lle­ria dels ter­tu­li­ans, hi ha llui­tar con­tra la lamen­ta­ble desunió dels tres par­tits inde­pen­den­tis­tes. Després arri­ben els pro­funds intel·lec­tu­als, tard, com el mus­sol de Minerva i, des­es­pe­rats per la falta d’uni­tat de l’inde­pen­den­tisme, es deci­dei­xen corat­jo­sa­ment a fer un pas enda­vant i fun­dar un enèsim grup o par­tit per col·labo­rar amb la necessària uni­fi­cació de les fac­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. El resul­tat a curt ter­mini és que hi haurà encara més orga­nit­za­ci­ons inde­pen­den­tis­tes, però serà un moment tran­si­tori, un sos­pir, fins que es pugui bas­tir la molt desit­jada i molt desit­ja­ble uni­tat dels par­tits inde­pen­den­tis­tes que ens por­tarà al nir­vana de la inde­pendència sense bara­llar-nos mai més.

No sem­bla que ningú s’adoni que si el dis­curs ofi­cial lamenta que hi hagi tres for­ces (o més) inde­pen­den­tis­tes, pot­ser el pro­blema rau no en la quan­ti­tat, sinó en la qua­li­tat. Que les for­ces, de moment, són tres és obvi, acla­pa­ra­dor, inne­ga­ble; que les tres siguin inde­pen­den­tis­tes és una altra qüestió. És una inve­te­rada prudència abs­te­nir-se de jut­jar pel que la gent diu i mirar el que fa.

Les tres for­ces o par­tits supo­sa­da­ment inde­pen­den­tis­tes fan valer dife­rents mèrits per ser comp­tats com a socis de ple dret del club. Juntsx­Cat manté una posició d’intran­sigència inde­pen­den­tista, de puresa de prin­ci­pis, sense con­ces­si­ons, i es troba en una situ­ació de con­fusió orgànica i logística que el polítiques ano­mena “refun­dació”. ERC llu­eix múscul orga­nit­za­tiu i capa­ci­tat de con­tro­lar les ins­ti­tu­ci­ons gràcies a una orga­nit­zació més sem­blant a una secta d’obediència cega, men­tre que la con­fusió nia al depar­ta­ment ideològic, on la inde­pendència es pos­posa a la tasca de ser més i millors, de ser un inde­pen­den­tisme pragmàtic, rea­lista, de cul­ti­var un auto­no­misme de ren­di­ments segurs. Pel que fa a la CUP, on la con­fusió afecta els dos ordres, l’ideològic i l’orgànic, el seu ressò és direc­ta­ment pro­por­ci­o­nal a la seva presència par­la­mentària.

Sem­pre ofi­ci­al­ment i d’acord amb les suaus mane­res de gent ben edu­cada, es tracta d’una opo­sició entre dues tàcti­ques per arri­bar al mateix objec­tiu estratègic, la gra­du­a­lista de ser pragmàtic i asso­lir la inde­pendència quan Déu sigui ser­vit, és a dir, ad calen­dras gra­e­cas, i la de con­fron­tació amb l’Estat per fer rea­li­tat una DUI. Totes dues tenen els seus argu­men­ta­ris per jus­ti­fi­car-se i ata­car la posició de l’altre. Des del punt de vista d’ERC, la feblesa orgànica de Juntsx­Cat és la prova que no podrà fer rea­li­tat el seu objec­tiu estratègic, que és tan confús com la seva refun­dació, perquè ningú no sap com es farà una DUI. El pro­blema és que ningú tam­poc no sap ales­ho­res com es farà una inde­pendència que comença per accep­tar l’enèsima fórmula de gestió auto­no­mista.

Si la fórmula de la DUI és incerta i car­re­gada d’impon­de­ra­bles, la gra­du­a­lista, sen­zi­lla­ment, no és una fórmula cap a la inde­pendència, sinó cap a la per­pe­tu­ació de la sub­missió. La polèmica recorda el debat entre els dos mons­tres de la soci­al­de­mocràcia ale­ma­nya al vol­tant dels segles XIX i XX, entre Rosa Luxem­burg (el movi­ment no és res; l’objec­tiu, tot) i Edu­ard Berns­tein (el movi­ment és tot; l’objec­tiu, res), la vella cançó entre la revo­lució i la reforma.

La per­so­ni­fi­cació d’aquesta con­tra­dicció es veu en el duel sin­gu­lar entre els dos refe­rents dels cor­rents inde­pen­den­tis­tes, el MHP Puig­de­mont i el vice­pre­si­dent  Jun­que­ras, com a caps visi­bles de les dues tàcti­ques. El 29 de febrer, veu­rem el segon acte d’aquesta bata­lla dins la bata­lla. El pri­mer va ser durant les elec­ci­ons euro­pees del 2019 i va aca­bar amb la victòria de Puig­de­mont sobre Jun­que­ras. Serà a par­tir d’aquesta data quan es podrà veure el camí que pot pren­dre el procés, si cap a la inde­pendència mit­jançant una DUI o cap a la per­pe­tu­ació d’una auto­no­mia més o menys dis­fres­sada però dins de l’Estat espa­nyol.