MARCS MENTALS

Escric aquest article condicionat pel que estem vivint les darreres hores en relació amb la pandèmia mundial del coronavirus. Assistim a una escalada dràstica de decisions preses pels governs a mig camí entre la responsabilitat, la preservació de l’interès general –i, vull pensar, el bé comú– i la necessitat de pal·liar la por individual i col·lectiva davant d’allò que no coneixem. Tot plegat altera només parcialment la meva voluntat de compartir l’aprenentatge obtingut a recer de la lectura recent d’un clàssic com és el llibre Descolonitzar la ment, de l’escriptor kenyà Ngugi wa Thiong’o. M’ha colpit tan fortament, aquest assaig traduït per Blanca Busquets i amb pròleg de M. Carme Junyent, que hi trobo tot de vincles evidents amb l’actualitat més immediata. Publicat l’any 1986, aquest llibre, que mescla el relat autobiogràfic amb la reflexió més profunda, és una referència imprescindible en els estudis sobre postcolonialisme i ens permet, a partir de l’experiència personal de Thiong’o, posar en valor l’efecte que la política cultural colonial i neocolonial exerceix en una determinada societat.

Si bé inicialment em va resultar molt atractiva la reivindicació d’aquest escrit sobre la recuperació de la llengua pròpia en tant que factor imprescindible per articular la construcció d’una identitat nacional, cultural, social i històrica pròpies, l’actualitat em fa veure com, més enllà de qüestions lingüístiques o terminològiques, la llengua contribueix d’una manera decisiva a crear marcs mentals compartits que exerceixen un pes enorme en el nostre dia a dia com a individus. Aquests marcs comuns expliquen el perquè de la nostra reacció col·lectiva davant de situacions d’estrès.

He pensat moltes vegades en com hem reaccionat i reaccionem, col·lectivament, en moments de tensió: em refereixo a moments de crisi personal, crisi laboral, crisi contextual (econòmica, política...), etc. Responem reafirmant la nostra pertinença a un grup determinat, sentint-nos partícips d’una realitat comuna que genera pulsions que s’expressen d’una manera específica. Fa només unes setmanes, la (benestant) societat occidental mirava amb desconcert com s’aplicaven mesures draconianes a la Xina per aturar l’expansió de la covid-19. Seria factible, arribat el moment de necessitat, aplicar una actuació d’aquest tipus a casa nostra? S’escau ara preguntar-nos-ho, atès que el moment ho reclama. Escoles i universitats tancades, centenars d’activitats anul·lades, ciutats gairebé aturades a uns nivells que no es recorden... Serem capaços de trobar en aquesta crisi mundial una oportunitat de reinventar el nostre sistema productiu i econòmic? D’alguna manera, qüestions que ara esclaten a partir de l’epidèmia d’aquest nou coronavirus ja s’assenyalen des de fa anys en l’esfera de la macropolítica, la supraestatal, la que dibuixa l’Agenda 2030 de la qual us parlo periòdicament a través d’aquesta columna. L’impacte que els nostres programes educatius, polítics, socials i culturals exerceixen en el món (és a dir és en els ciutadans), més enllà de fronteres geogràfiques i de classe, és absolutament clau ja no només per decidir el nostre present, sinó per impactar en el nostre futur.

Tenim una oportunitat única, com a col·lectiu, però també com a individus, de sortir reforçats d’aquesta crisi de magnitud encara difícil de calibrar. Però per fer-ho ens cal trencar amb marcs mentals imposats, deutors de paràmetres del passat. Pensem en local per abastar allò que s’endevina general. I fem-ho sabent qui som, d’on venim i allò que ens singularitza. Aquesta serà, en bona mesura, la clau de volta per resoldre el repte de present i de futur que ens ocupa.