EL MINISTRE DE MARINA

Des del punt de vista sani­tari, la gestió de la crisi del coro­na­vi­rus que ha fet el govern espa­nyol és un exem­ple grandiós d’incom­petència. No sabia res del pro­blema en el seu ori­gen, ha reac­ci­o­nat massa tard i ho ha fet mala­ment, amb una negligència cul­pa­ble, gai­rebé cri­mi­nal. Des del punt de vista polític, però, la gestió és un èxit. Com pot ser un èxit en política una cosa que fa patir els ciu­ta­dans és una qüestió que té a veure amb la tensió que sem­pre habita en les rela­ci­ons entre la política i l’ètica. La qüestió aquí és que la mala gestió sanitària es torna una bri­llant acció política. El truc és enginyós. Con­sis­teix a gover­nar amb l’esquerra espa­nyola i cata­lana (totes dues espa­nyo­les en el fons) per fer una política amb el suport de la dreta, gai­rebé sense opo­sició, ni par­la­mentària ni al car­rer. Plens poders, ple­ni­tudo potes­ta­tis, com deien els papes, mans lliu­res per fer i des­fer a parer seu, que més bé ten­deix a ser des­fer, sobre­tot a Cata­lu­nya. 

El pro­blema en forma de crítica i pot­ser d’autocrítica de la seva acció el té l’esquerra, l’espa­nyola i la cata­lana, que es veuen exclo­ses de les deci­si­ons del govern al qual totes dues donen suport, de manera que apa­rei­xen donant suport a unes polítiques contràries a les seves posi­ci­ons ideològiques. I amb l’agreu­jant que no poden reti­rar el suport al govern perquè això vol­dria dir anar a elec­ci­ons anti­ci­pa­des i por­tar l’estigma d’haver-les pro­vo­cat.

La reacció auto­ritària del govern rau en un plan­te­ja­ment molt dife­rent del recurs al 155, un plan­te­ja­ment de recons­trucció de l’espai polític de l’Estat en sen­tit recen­tra­lit­za­dor. Per això fa el pri­mer pas decre­tant l’estat d’alarma, el pri­mer d’una escala que arriba a l’estat de setge, com una amenaça del que l’Estat està dis­po­sat a fer per tal d’impe­dir la secessió de Cata­lu­nya. Res a veure amb la crisi del coro­na­vi­rus, res a veure amb una política cen­trada en el benes­tar dels ciu­ta­dans. La crisi ha estat l’excusa per reo­ri­en­tar política­ment l’Estat, sobre­tot en un moment en què la monar­quia, pilar essen­cial del règim del 78, s’enfonsa en un pèlag de cor­rupció i delic­tes.

Aquesta és la política que les esquer­res secun­den i la que plan­teja la qüestió de la coherència amb els prin­ci­pis de la inte­gri­tat moral.

Les dues for­ces de l’esquerra, UP i ERC, inten­ten resol­dre la con­tra­dicció sense gai­res escrúpols. Al cap i a la fi, totes dues for­men part interna i externa del govern i estan com­pro­me­ses amb la política espa­nyola, la qual cosa vol dir, segons ells, que cal fer con­ces­si­ons a canvi de ser efec­tius en aspec­tes soci­als. Totes dues són part de la casta que pre­te­nien com­ba­tre.

En el cas d’UP, l’adap­tació dels prin­ci­pis a la dura rea­li­tat de la col·labo­ració s’ha fet sense més pro­ble­mes. Des dels seus ini­cis en els romàntics i allu­nyats dies d’indig­nació pels car­rers el 15-M, l’orga­nit­zació ha estat un exem­ple modèlic d’opor­tu­nisme des­ca­rat al ser­vei d’una sola idea: asso­lir el poder polític, asseure’s al Con­sell de Minis­tres, encara que sigui com a minis­tres sense car­tera per no fer res més que figu­rar. Pablo Igle­sias ha fet rea­li­tat el seu somni de ser minis­tre, “encara que sigui de Marina”, com es deia en temps de Franco. Pot sem­blar una mica cínic per a una orga­nit­zació que s’omple la boca de democràcia i radi­ca­li­tat i revo­lució i femi­nisme i igual­tat i  bla, bla, bla, però és un cinisme que sor­tirà de franc si es recorda que, en el pano­rama polític espa­nyol, no hi ha cap alter­na­tiva a aquesta veri­ta­ble Esquerra en espera elec­to­ral. 

Més pro­blemàtic sem­bla el destí a curt ter­mini de l’altra esquerra, la cata­lana, que no té tan fàcil fer el mateix que els seus amics d’UP de dir una cosa al car­rer i fer-ne una altra, i de contrària, al govern. I no ho té tan fàcil perquè, a més de trair els prin­ci­pis de l’esquerra, va també con­tra els de la cons­trucció naci­o­nal cata­lana. I aquesta doble clau­di­cació tindrà un cost ele­vat a Cata­lu­nya, on sí que hi ha una alter­na­tiva a l’aban­do­na­ment de la rei­vin­di­cació naci­o­nal sota la forma de l’espai que els d’ERC ano­me­nen des­pec­ti­va­ment “espai con­ver­gent” i que ha mos­trat ser un espai inde­pen­den­tista de debò, molt més sòlid, sen­cer i veri­ta­ble que el dubtós d’ERC. I això mar­carà el con­tin­gut de les pròximes elec­ci­ons.