UN SOROLL MOLEST

Supera­des les dues set­ma­nes de con­fi­na­ment hem tin­gut l’ocasió de seguir les rodes de premsa de pre­si­dents, minis­tres, con­se­llers, alcal­des, mili­tars, met­ges, científics, etc. Segu­ra­ment l’encerto si dic que no soc l’única per­sona que està farta de sen­tir un excés de dis­cur­sos infla­mats, alguns amb pro­cla­mes de caire mili­tar, d’altres amb un opor­tu­nisme polític indigne dels temps que vivim. En con­junt, un soroll difícil de pair per al con­junt d’una ciu­ta­da­nia angoi­xada.

Dues de les més dece­be­do­res d’aquests dies, molt pro­ba­ble­ment, van ser les inter­ven­ci­ons del pre­si­dent del govern espa­nyol, Pedro Sánchez, durant el pri­mer cap de set­mana de la pandèmia. En comu­ni­cació de crisi és fona­men­tal arti­cu­lar el mis­satge a par­tir d’idees clares i con­ci­ses i, en la mesura del pos­si­ble, dibui­xar un esce­nari de superació. Doncs bé, ni la forma ni el fons del dis­curs van apor­tar cap nove­tat. El dis­curs de dis­sabte es va allar­gar més d’una hora, temps durant el qual les tele­vi­si­ons del país es van omplir d’obvi­e­tats, sense cap nove­tat impor­tant pel que fa a la gestió de la crisi. Pot­ser poc satis­fet d’ell mateix amb aquesta pri­mera presència tan plana, va optar per tor­nar a aparèixer diu­menge, després de la reunió amb els pre­si­dents autonòmics, per anun­ciar que segu­ra­ment l’estat d’alarma s’allar­garà quinze dies més.

En canvi, ens podem fixar també en bons exem­ples com el de Jus­tin Tru­deau, pre­si­dent del Canadà. Ell està inter­ve­nint gai­rebé cada dia, sovint amb dis­cur­sos infe­ri­ors als quinze minuts (la mei­tat, si tenim en compte que uti­litza el francès i l’anglès). Tru­deau és clar i directe, però també cons­tant. Un dia parla de mesu­res econòmiques, un altre dia con­creta les mesu­res sanitàries, un altre s’adreça a la cana­lla, sem­pre amb idees clares, sense tec­ni­cis­mes i con­vi­dant la població a mirar enda­vant. El dis­curs és sobri, sense ban­de­res, el to és seriós però pròxim i ente­ne­dor. Trans­met segu­re­tat, més enllà que ningú sap com aca­barà aquest mal­son, tam­poc Tru­deau.

A tots els polítics del nos­tre país que s’adre­cen als mit­jans de comu­ni­cació, els dema­na­ria que siguin exi­gents amb ells matei­xos. No es posa en qüestió que tots volen fer una gran feina però, per expli­car-la, cal tenir en compte alguns aspec­tes. En pri­mer lloc, sem­pre s’ha de valo­rar la infor­mació de què dis­po­sen i deci­dir molt bé com i quan comu­ni­car-la. El moment òptim segur que arriba, però no cal ni pre­ci­pi­tar-se ni sobre­ex­po­sar-se. De la mateixa manera han d’esco­llir el canal amb encert. Les infor­ma­ci­ons impor­tants reque­rei­xen que es faci una com­pa­rei­xença pública, però n’hi ha d’altres que es poden difon­dre mit­jançant un comu­ni­cat.

En defi­ni­tiva, cal situar la ciu­ta­da­nia al cen­tre de l’estratègia de comu­ni­cació. Enten­dre els seus neguits i ofe­rir-li infor­mació pràctica, con­cisa i útil per fer front a les difi­cul­tats. Sent res­pon­sa­bles allà on cal ser-ho perquè no hi ha més urgència ara mateix que resol­dre l’emergència sanitària. La ciu­ta­da­nia sabrà valo­rar molt bé a poste­ri­ori qui ha estat al seu cos­tat amb una acti­tud reso­lu­tiva i qui s’ha embol­ca­llat en ban­de­res per dis­si­mu­lar la falta d’idees o d’acció.