LA BOSSA O LA VIDA!

Amb cen­te­nars de milers de con­ta­gi­ats i vícti­mes mor­tals en prop de dos-cents països per la covid-19, les con­seqüències soci­als i econòmiques ja són difícils de con­cre­tar o, si més no, d’assi­mi­lar. Ben poques vega­des fins ara s’havia produït una catàstrofe d’aques­tes carac­terísti­ques, tan dura en l’àmbit glo­bal. Per això, ara s’obre un dilema, un debat: tre­ba­llar per una estratègia que salvi el màxim de vides huma­nes, o bé com­ba­tre el virus però sense dei­xar caure del tot l’eco­no­mia. Ras i curt: la bossa o la vida!

Cer­ta­ment, tot­hom entén que cal fer tot el que sigui neces­sari per evi­tar el màxim de defun­ci­ons, però sob­ten algu­nes decla­ra­ci­ons de polítics inter­na­ci­o­nals o fins i tot de repre­sen­tants de patro­nals de casa nos­tra que poden dei­xar enten­dre que sal­var l’eco­no­mia és una pri­o­ri­tat ine­lu­di­ble. Si fos pos­si­ble evi­tar vícti­mes mor­tals, el tan­ca­ment d’empre­ses i atu­rar els aco­mi­a­da­ments al mateix temps no hi hau­ria debat, però amb el pano­rama actual, amb la immen­si­tat que esdevé, les deci­si­ons mai són o blanc o negre, sinó que cal pri­o­rit­zar, ges­ti­o­nar i imple­men­tar.

És cert que la crisi sanitària s’ha ges­ti­o­nat tard i mala­ment. També és evi­dent que ha fet la sen­sació que el més impor­tant era la uni­tat d’Espa­nya. Això va que­dar palès des del prin­cipi, amb el reial decret, que esti­pula que les comu­ni­tats autònomes que­den “dar­rere” del govern d’Espa­nya, no al cos­tat, per tre­ba­llar en col·labo­ració. I també amb l’exa­ge­rada presència de l’exèrcit, la Policía Naci­o­nal i la Guàrdia Civil en les rodes de premsa. La prova n’és l’eslògan esco­llit: Aquest virus el parem units. Tot i així, ja hi haurà temps per ana­lit­zar les res­pon­sa­bi­li­tats de cada admi­nis­tració.

Ara el que importa és atu­rar la pandèmia i sor­tir tan aviat com sigui pos­si­ble de la crisi econòmica amb el mínim nom­bre d’empre­ses toca­des i enfon­sa­des i amb la xifra més baixa d’aco­mi­a­dats. Per això, cal un pla de xoc dels governs dels estats per injec­tar liqui­di­tat urgent i des­ten­sar les tre­so­re­ries de les empre­ses. I si l’exe­cu­tiu de l’Estat demana atu­rar els sec­tors no essen­ci­als i diu que l’empresa ha de seguir pagant els sala­ris, el més lògic és que, com a mínim, aques­tes empre­ses puguin tenir una moratòria fis­cal de tots els impos­tos. Si això no es fa, milers d’empre­ses tan­ca­ran les seves por­tes i no pre­ci­sa­ment de manera tem­po­ral.

Més enllà de les fron­te­res, caldrà que les ins­ti­tu­ci­ons econòmiques inter­na­ci­o­nals, com la Reserva Fede­ral, el Fons Mone­tari Inter­na­ci­o­nal (FMI) i el Banc Cen­tral Euro­peu (BCE), actuïn amb decisió. Ara ja no es parla d’evi­tar un alen­ti­ment, una desac­ce­le­ració o fins i tot la recessió econòmica (que tècni­ca­ment és quan dos tri­mes­tres seguits con­se­cu­tius l’eco­no­mia creix per sota de zero), sinó d’evi­tar una llarga depressió. Per això és tan impor­tant aug­men­tar el deute públic, per fer créixer els recur­sos ine­xis­tents, i can­cel·lar els deu­tes de les empre­ses, una recepta que no ha tri­gat gens a recor­dar l’expre­si­dent del BCE Mario Draghi.

El BCE ha anun­ciat fa pocs dies un pro­grama de com­pra de deute per valor de 750.000 mili­ons d’euros. Una par­tida que no estarà supe­di­tada a les res­tric­ci­ons dels altres pro­gra­mes d’adqui­sició d’actius, que limi­ten la quan­ti­tat de cada emissió de deute que pot com­prar l’enti­tat en els mer­cats. Un fet que a la pràctica deixa les mans lliu­res al BCE per imple­men­tar les seves com­pres.

El catedràtic Xavier Sala i Martín insis­teix que ara el que cal fer, amb urgència, és “començar a impri­mir i repar­tir diners a dojo” per atu­rar la pata­cada. Si no es fa ara amb una crisi tan pro­funda i tan sob­tada que afecta totes les eco­no­mies del món, quan es farà?

Tan­ma­teix, creix la tensió davant les estratègies diver­gents. Fa deu dies, en la cimera euro­pea sobre el coro­na­vi­rus, hi va haver un xoc fron­tal, entre el nord i el sud, que incre­menta la incer­tesa. D’una banda, hi havia els par­ti­da­ris d’un pla Mars­hall de reac­ti­vació econòmica, lide­rats per Pedro Sánchez. Els amo­ti­nats van ser Holanda, Ale­ma­nya i Àustria, que es van negar a “pagar la festa” als països medi­ter­ra­nis, que és el que va pas­sar en la crisi del 2008. El minis­tre de Finan­ces holandès fins i tot va dir que cal­dria inves­ti­gar per què alguns estats no tenen marge pres­su­pos­tari tot i que l’euro­zona havia acu­mu­lat set anys de crei­xe­ment. La Haya, Berlín i Viena van demos­trar inso­li­da­ri­tat davant d’un cas de salut que col­peja for­ta­ment el sud, però segu­ra­ment encara recor­den que quan gover­nava el PP, Espa­nya, inun­dada de cor­rupció, es van­tava de ser el pri­mer país euro­peu amb més quilòmetres d’AVE.