Opinió

Anàlisi

El cigne negre

El descobriment de cignes negres a l’Austràlia Occidental el 1697 serveix com a metàfora per referir-se a aquells fets fortuïts que, de sobte, capgiren totes les prediccions
A Itàlia, els Estats Units, França i el Regne Unit s’ha reaccionat tard i malament
La crisi afectarà més els països occidentals que no pas les economies asiàtiques

“Abans del des­co­bri­ment d’Austràlia, la gent del vell món estava con­vençuda que tots els cig­nes eren blancs, una creença inqüesti­o­na­ble, ja que sem­blava com­ple­ta­ment con­fir­mada per pro­ves empíriques [...] Una única obser­vació pot inva­li­dar una decla­ració gene­ral deri­vada de mile­nis d’albi­ra­ments con­fir­ma­to­ris de mili­ons de cig­nes blancs.” Així comença El cisne negro: el impacto de lo alta­mente impro­ba­ble (2007) de Nas­sim Taleb. El des­co­bri­ment de cig­nes negres a l’Austràlia Occi­den­tal el 1697 ser­veix de metàfora per refe­rir-se a aquells fets fortuïts que, de sobte, cap­gi­ren totes les pre­dic­ci­ons i gene­ren incer­tesa i inse­gu­re­tat. I hom intenta tro­bar una expli­cació rao­na­ble a l’efecte cigne negre i al seu tri­ple atri­but de raresa, impacte extrem i pre­dicció retros­pec­tiva (expli­cació a poste­ri­ori). Per al filòsof i matemàtic libanès esta­blert als EUA “un petit nom­bre de cig­nes negres expli­quen gai­rebé tot el nos­tre món... [i] la dinàmica dels esde­ve­ni­ments històrics”. En serien exem­ples l’inici de la Pri­mera Guerra Mun­dial, la pandèmia de la grip del 1918 o els atemp­tats de l’11-S. I, és clar, la covid-19. I la tem­pesta per­fecta, la guerra de preus del petroli entre Rússia i l’Aràbia Sau­dita, amb el rere­fons de per­ju­di­car la Xina i anul·lar la com­petència del cru més car dels EUA, en con­junció amb el coro­na­vi­rus SARS-CoV-2, va oca­si­o­nar la cai­guda de preus més gran en un sol dia –pre­ci­sa­ment el 8 de març del 2020 – des de la guerra del Golf del 1991. L’actual pandèmia trenca les pre­vi­si­ons ante­ri­ors de crei­xe­ment. Oriol Aspachs (depar­ta­ment d’estu­dis de Cai­xa­Bank) pre­veu una forta cai­guda del PIB mun­dial, a l’euro­zona i a Espa­nya (https://​www.​youtube.​com/​watch?​v=EvA​WLRu​GK60), men­tre que The Eco­no­mist Inte­lli­gence Unit cal­cula un decrei­xe­ment del 2,2%. En alguns casos (França, Ale­ma­nya, Itàlia, Espa­nya, el Regne Unit...) la cai­guda en aquest semes­tre se situa entre el 5 i el 10% o més. Als Estats Units i a Rússia es pre­veu infe­rior al 5%. En canvi, les eco­no­mies asiàtiques tin­dran dava­lla­des més con­tin­gu­des (el Japó i Corea del Sud) o un crei­xe­ment feble (l’Índia, la Xina, Indonèsia).

És, doncs, la segona gran crisi econòmica i finan­cera del segle, però, a diferència de la pri­mera (2008-14), si els efec­tes insa­lu­bres de la pandèmia no s’allar­guen gaire i es pre­nen les mesu­res d’estímul econòmic i de suport fis­cal necessàries a temps, cal espe­rar que la crisi sigui breu i que l’eco­no­mia comenci aviat a remun­tar. En tot cas, de les dades s’infe­reix que el balanç econòmic de la crisi serà més per­ju­di­cial per als països occi­den­tals que no pas per a les grans eco­no­mies asiàtiques, que és on per pri­mera vegada es va detec­tar el virus, però també on més aviat es van pren­dre les mesu­res de con­fi­na­ment més dràsti­ques i/o on es van dur a terme tests mas­sius entre la població: el 7 d’abril, sis països (Itàlia, Espa­nya, els EUA –el país amb més con­ta­gi­ats–, França, el Regne Unit i l’Iran, per aquest ordre) tenien més vícti­mes que la Xina; i deu països més –entre els quals el Canadà i set d’euro­peus–, més que Indonèsia i Corea del Sud. Molt més enrere que­da­ven l’Índia, el Japó, Malàisia, Tailàndia i Sin­ga­pur. Que les mesu­res dràsti­ques redu­ei­xen la incidència de la pandèmia i faci­li­ten una més ràpida recu­pe­ració econòmica ho demos­tra un estudi recent de Ser­gio Cor­reia, Step­han Luck i Emil Ver­ner que ana­litza la incidència de la grip espa­nyola del 1918 (uns 500 mili­ons de per­so­nes infec­ta­des i un mínim de 50 mili­ons de morts, sobre­tot tre­ba­lla­dors joves) a les prin­ci­pals ciu­tats dels EUA, les mesu­res que es van pren­dre per dis­mi­nuir els con­ta­gis i l’evo­lució de l’eco­no­mia i de l’ocu­pació un cop superada la pandèmia. Tan­ma­teix, l’efecte cigne negre no exculpa les deficiències polítiques. L’OMS fa temps que adver­tia de la pos­si­bi­li­tat de l’esclat d’un nou con­tagi per coro­na­vi­rus. Avui es conei­xen set tipus de coro­na­vi­rus que infec­ten els humans i tres pro­vo­quen insu­ficiències res­pi­ratòries seve­res, el SARS-CoV, el MERS-CoV i el SARS-CoV-2, res­pon­sa­bles dels brots epidèmics del 2002, del 2012 i de l’actual. Se sap que els rat­pe­nats tenen relació directa amb la seva pro­pa­gació i que la des­fo­res­tació mas­siva, les gran­ges de pro­ducció inten­siva i una urba­nit­zació des­con­tro­lada alte­ren l’hàbitat dels rat­pe­nats amb con­seqüències des­co­ne­gu­des. Les advertències de l’OMS, però, no han estat sufi­ci­ents per incre­men­tar la inversió en recerca. Els brots del 2002 i del 2012 tam­poc van ser­vir per aug­men­tar la inversió en sani­tat: la des­pesa anual en sani­tat pública per habi­tant a Cata­lu­nya el 2008 era de 1.340,6 euros (i a Espa­nya, de 1.320,8 euros) i el 2015, de 1.292,2 euros (i de 1.299,9). El 2017, a Espa­nya havia pujat a 1.568 euros (la mit­jana de la UE, 1.594 euros; Suècia, 4.357; Dina­marca, 4.314, i Ale­ma­nya, 3.762) i supo­sava una des­pesa total en sani­tat pública del 6,3% del PIB (UE, 6,4%; Cata­lu­nya, 5,2%). A Itàlia, els EUA, França i el Regne Unit s’ha reac­ci­o­nat tard i mala­ment. També a Espa­nya, com ho han denun­ciat The Guar­dian, The New York Times i Blo­om­berg i, d’això, no en té la culpa cap cigne negre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.