CAQUI EN TEMPS DE PANDÈMIA

En paral·lel a la crisi econòmica galo­pant que ens està caient al damunt, un altre dels efec­tes secun­da­ris des­ta­cats d’aquesta pandèmia és la mili­ta­rit­zació del llen­guatge i de la imatge que està expe­ri­men­tant l’Estat espa­nyol. Serà interes­sant ana­lit­zar d’aquí a un temps de manera com­pa­ra­tiva el llen­guatge polític uti­lit­zat pels dife­rents man­da­ta­ris mun­di­als a l’hora d’afron­tar la crisi. La semàntica política, o la semiòtica, no són temes menors perquè tenen efec­tes a mitjà ter­mini en la cons­trucció de men­ta­li­tats i ima­gi­na­ris col·lec­tius.

De moment ja ho han aler­tat aquesta set­mana enti­tats de pau, drets humans i coo­pe­ració cata­la­nes. Exi­gei­xen al govern espa­nyol que aban­doni la deriva mili­ta­rista i cri­ti­quen l’ús del llen­guatge bèl·lic i la presència de l’exèrcit. A més, i aquest punt crec que és el més impor­tant i trans­cen­den­tal, recla­men que el pres­su­post des­ti­nat a des­pesa mili­tar es des­tini a polítiques soci­als.

La des­pesa en defensa és clau en aquest assumpte. Perquè fa tres set­ma­nes que sem­bla que la tropa uni­for­mada hagi cai­gut en para­cai­gu­des per aju­dar el poble con­tra un papu dolent en una ope­ració de blan­queig que no fa altra cosa que ama­gar la rea­li­tat: el que passa amb l’exèrcit aquests dies és la sim­ple apli­cació política del prin­cipi d’Arquímedes: sub­mer­git en el pres­su­post de l’Estat, el lloc que ocupa l’exèrcit és igual al volum de des­pesa en ser­veis soci­als i sani­ta­ris que desa­llotja. És a dir, tot allò que ha de fer l’exèrcit és tot allò que no cal­dria que fes si els diners anes­sin on han d’anar. No cal ni ser anti­mi­li­ta­rista, per enten­dre això. Es pot con­ve­nir que un mínim de pres­su­post en defensa és neces­sari per a qual­se­vol país. Una altra cosa és el que passa a l’Estat espa­nyol.

Afor­tu­na­da­ment a Cata­lu­nya, com que no tenim exèrcit (el que paguem amb els nos­tres impos­tos pràcti­ca­ment sem­pre ha estat uti­lit­zat per reclu­tar-nos per a guer­res llu­nya­nes o repri­mir-nos a casa nos­tra), els nos­tres gover­nants estan evi­tant en tot moment l’argot caser­nari en la gestió de la crisi. Això sí, la bel·ligerància sem­bla que, després d’alguns dies de ban­dera blanca, la tor­nen a cana­lit­zar per apu­nya­lar-se entre socis de govern.

Que no han estat capaços d’anar coor­di­nats en una qüestió tan impor­tant com la con­se­cució de la inde­pendència, ja ho havíem expe­ri­men­tat. Que no siguin capaços d’apar­car les diferències ni davant d’una crisi tan des­co­mu­nal com la que estem vivint, és per pen­sar que la covid-19 té un com­pe­ti­dor impor­tant amb el virus del caïnisme.