MOLESTAR EN TEMPS DE PANDÈMIA

S’escolen els dies de confinament, també a Bèlgica, entre connexions i trobades virtuals facilitades gràcies a les eines tecnològiques pròpies del segle XXI. I a l’entorn de bona part d’aquestes trobades sura no només la preocupació pels temps presents, sinó, igualment forta i contundent, pel futur immediat.

A la xifra devastadora de les morts causades directament o indirectament per la covid-19 hi sumem la de centenars, ja milers, d’empreses obligades en el millor dels casos a optar per un expedient de regulació temporal d’ocupació. I a la cua de tot, i com sempre, autònoms, microempreses i sector cultural.

Tot i les limitacions contextuals però també estructurals, el govern de Catalunya ha actuat amb celeritat i sectorialment ha fomentat les reunions telemàtiques –moltes de les quals, periòdiques– per explicar als representants de la cultura quan, com i en quin sentit pensa convocar ajuts i/o modificar el sentit d’algunes línies clarament afectades per la impossibilitat de molts promotors, artistes i ens públics i privats a l’hora de desenvolupar amb èxit les seves respectives activitats. Hi ha fórmules imaginatives, en aquest sentit: plataformes en línia que permeten no renunciar ni a la celebració dels esdeveniments culturals ni tampoc, el més important, al contacte més o menys directe amb els consumidors de la cultura, és a dir, amb el públic al qual tant ens costa arribar i a qui necessitem permanent, i més que mai, al nostre costat. Per a ells (aquest conjunt indefinit, el públic), però sobretot amb ells, es despleguen les polítiques culturals.

Davant de tot plegat cal una apel·lació diàfana a la sensibilitat i a l’empatia dels governs, de tots, no només envers el sector professional, sinó també l’associatiu, que demostra que està al peu del canó incentivant el consum cultural, generant noves propostes, posant-les a l’abast de la ciutadania i recordant com el seu és un àmbit directament vinculat a la creació de riquesa i de llocs de treball. No es tracta només de reprogramar (o intentar-ho en bona mesura) els centenars, ara ja milers, d’actes i iniciatives suspeses. Es tracta sobretot de respondre a les demandes d’un sector fonamental per a la nostra societat. També per a la seva reconstrucció, per a l’endemà.

Hem de trobar les eines, els espais i els recursos, però també les persones que facilitin la recuperació d’una normalitat ja molt precària quan ens referim al sector cultural. Ara és un clam dels qui “fan” la cultura, però també ho hauria de ser dels qui la consumeixen. En siguin o no conscients.

Em refereixo als qui s’emocionen aquests dies escoltant cantants als balcons o veient com es desviu el o la llibretera de torn per recordar-los com d’únic i especial és el Sant Jordi pel fet de generar una simbiosi perfecta entre llibre i rosa. O als centenars de milers d’espectadors de cinema i televisió que passen el confinament d’una manera més planera gràcies a la mirada compartida pels directors, productors, guionistes, actors i un llarg etcètera de professionals implicats en la indústria audiovisual, creativa com poques i amb escoles de referència a casa nostra.

Amb la cultura falta sempre un punt de consciència. Ho recordava aquests dies a propòsit de l’episodi de l’espoli de les obres del Museu de Lleida. Si tu preguntes a algú: “Què, el patrimoni?”, molt probablement no sabrà què respondre. Però si copsa l’amenaça de perdre’l (i això afecta tant al material com també a l’immaterial: aquella festa, aquell llegat musical que ha caigut en l’oblit, aquella trobada que entronca amb la memòria individual i col·lectiva de les persones), actua. I contundentment. A això em refereixo i d’això anem mancats.

És clar que tant la crisi actual com els qui (ens) condueixen en algunes posicions clau no hi ajuden... Entendreu que no pugui finalitzar aquest comentari sense fer referència a les ja no decebedores sinó inadmissibles declaracions del ministre espanyol del ram, aquesta setmana, recordant-nos que primer de tot hi ha la vida i, després, el cinema. En això de la cultura sempre podem anar a pitjor, sempre poden posar-nos algú més indocumentat i mancat d’empatia, algú més poc engrescador que aquell qui l’ha precedit. Pot passar i passa.

Recuperant la seva compareixença vaig recordar la lletra d’una de les cançons d’en Serrat que més m’agraden, aquella en què diu: “[...] Niño, deja ya de joder con la pelota.” És a dir, ara no molesteu, sector de la cultura, que els grans treballen en coses importants. Esos locos bajitos, es diu la cançó. No em feu dir com definiria el càrrec públic que paguem entre tots i que ha etzibat, en aquests moments crítics i adreçant-se “als seus”, aquesta única mesura “de xoc”: reprogramar, si es pot.

Reprogramin, si us plau, gobierno de España el sistema operatiu dels seus ministres, perquè amb declaracions com aquestes trobaran, davant seu, un sector més bel·ligerant –i molest, afortunadament– que mai.