SENSE RETRETS?

De vegades escolto persones de suposada bona fe ploriquejant perquè la picabaralla entre independentistes és molt lamentable, dient que ja triguem a posar fi als retrets mutus, que només ens afebleixen. Generalment es tracta d’equidistants, militants o votants d’ER que creuen que el seu partit és independentista, malgrat que hagin fet fora oficialment la c de Catalunya.

Això és part d’una campanya de propaganda republicana que abasta molts àmbits de la vida pública, des de les institucions (locals, regionals, nacionals), fins als mitjans de comunicació, moltes empreses, les associacions privades (fundacions, centres d’estudis, recerca, etc.) i les entitats veïnals. El partit és una organització disciplinada, jeràrquica i unida pel més fort vincle humà: els interessos econòmics, el modus vivendi dels seus militants. És una formació a mig camí entre un partit comunista –per l’autoritarisme– i l’Església catòlica –pel dogma–, i té els seus no gaire nombrosos membres estratègicament ubicats a tot arreu, obeint a ulls clucs les ordres del cap suprem, que es difonen en reunions catequètiques periòdiques dels sectaris.

L’organització barreja un fals discurs alliberador amb un sentit sectari de la vida i l’acció que anatematitza a qui qüestioni la legitimitat d’aquesta forma d’organitzar la convivència i condemna a la mort civil (de moment) a qui gosi negar que el partit és independentista quan ja és obvi que no ho és. És una organització basada en la coacció i la por de la ciutadania a discrepar de les consignes de dalt. Un règim de terror psicològic que fins ara ha tingut atemorida la població catalana.

Com que després dels últims disbarats de la cúpula dirigent ja no és possible amagar la seva coincidència amb els colons espanyols, i els anatemes, les campanyes brutes, els atacs i els intents de mort civil ja no funcionen, ER treu els policies bons, els equidistants, els ploramiques de la unitat lamentablement trencada, etc.

Doncs bé, és hora de veure si la unitat ha estat trencada o no, com i per qui.

Llavors surt el pacte de la Diputació de Barcelona, especialment sensible a ulls d’ER, no tant per raons ideològiques com econòmiques, ja que la Diputació és una font d’enriquiment partidista. I, a partir d’aquí, diversos pactes “contra natura” en alguns municipis. I prou. És clar? Prou. No més actes de trencament, no més atacs d’obra o paraula. Res. A més, la Diputació de Barcelona resta compensada amb l’intent (frustrat però intent) de pacte d’ER a l’Ajuntament de Barcelona amb els comuns i contra JuntsxCat i la còngrua part de pactes municipals. No es pot dir que hi hagi hagut cap trencament per part de JuntsxCat.

Veiem ara la situació a l’altre camp: ER s’ha negat sempre a fer llistes unitàries per a tota mena d’eleccions (catalanes, espanyoles, europees) fins i tot contradient la saviesa popular, que diu que “la unió fa la força”. ER es va negar a investir el MHP Puigdemont, adduint motius legals i tecnològics que eren tan falsos aleshores com avui; va preferir un “govern efectiu”, que tanmateix ha boicotejat propostes sistemàticament (quantes lleis ha aprovat el Parlament des del desembre del 2017?) i només ha donat suport a les seves conselleries. Totes les seves manifestacions públiques han estat d’atac obert o amagat, però atacs, com els del portaveu del partit Rufián, que parla tota l’estona d’“espai convergent”. Van intrigar amb els espanyols amb deslleialtat a l’esquena del MHP Torra per investir de franc el govern central “d’esquerres” més catalanòfob dels últims anys. Van treure l’escó al MHP Torra, i els seus lletrats –que segueixen negant la possibilitat de sessions telemàtiques–, obeint ordres del partit, també van intentar treure-li la condició de president. Quan, com estava previst, el govern espanyol ha canviat d’aliats, s’ha acostat a Cs i ER ha passat a ser irrellevant, ha sortit de nou el seu cap a dir que cal un estat propi per a Catalunya (ni tan sols la independència), perquè s’apropen eleccions, i intenten tornar a enganyar l’electorat dient que són el que no són, independentistes. Per això controlen ferriàment RTV3, silenciant els discrepants i els independentistes de debò i monopolitzant el discurs de la rendició i l’autonomisme.

D’acord, sense retrets, però qui ha trencat la famosa unitat independentista?