Des de Brussel·les
INVENTEM-NOS L’ALEGRIA
Setmana més estranya, encara, que les precedents, atès que hi figura una cita ineludible del nostre calendari col·lectiu, cultural, principalment, però sobretot social, com és el Sant Jordi. Ja he escrit públicament el que penso d’aquesta data alternativa situada a finals de juliol i sobretot de com la fragmentació d’allò que podem associar al món del llibre acaba beneficiant no només uns pocs, sinó principalment afavorint els gegants, com Amazon. Expliquen que aquesta plataforma s’ha fet un tip de vendre llibres a casa nostra aquestes setmanes prèvies a la diada de Sant Jordi, fins al punt de vincular-s’hi un 60% del total de vendes realitzades. Per pensar-hi. Allò de “junts som més forts” és vàlid en moltíssims camps.
Estranya, us deia, però també clau resulta la setmana del 23 d’abril del 2020, perquè és la del debat creixent sobre l’aplicació imminent d’unes primeres mesures de desconfinament a l’Estat espanyol que intento contextualitzar en comparació amb allò que vivim a Bèlgica. Aquí, més enllà de tenir els comerços i els restaurants tancats i de saber que cal evitar, per damunt de tot, les agrupacions nombroses de persones, operem en un entorn ni que sigui mentalment més normalitzat. Però, sobretot, comptem amb una transparència major en relació amb el nombre de morts que deixa la pandèmia. Tot plegat ens permet dibuixar un univers temporal prou concret que situa l’accés progressiu a una certa normalitat pels volts del mes de juny.
Per contra, a la nostra Catalunya buidada de competències a causa de la covid-19, la cosa probablement vagi més magra. I si parlem del sector cultural caldrà ja no només resiliència, sinó també convicció i arguments (que els tenim) com mai per evitar una retallada històrica en els pressupostos de Cultura que, inclosos en el paquet general, es van votar divendres. Defugim la demagògia, si us plau, en els dies que venen: ningú qüestiona que en primer lloc cal salvar vides, però les ànimes no se salven soles...
Reptes com mai, certament, i una urgència mundial d’una magnitud no coneguda fins ara. Xifres macroeconòmiques que ens arriben de per tot i que fan preveure l’etapa més negra i més complicada de viure de l’últim segle. Un període que ni els nostres pares, els infants de la guerra, haurien imaginat.
Però també hem de pensar que de l’etapa que s’obre n’emanen algunes oportunitats. I us ho dic amb consciència d’allò que proposo. Oportunitats, per exemple, de col·laboracions entre persones. De repensar alguns models que en aquests moments evidencien la seva feblesa, les seves mancances. Un model cultural basat només en la indústria és un model amb els peus de fang que silencia una realitat especialment rica i poderosa a Catalunya i que, molt probablement, protagonitzarà la renaixença postvírica.
Assistim aquests dies a notícies greus, preocupants, com ho són les cancel·lacions del que queda de la temporada 2019/20 d’equipaments públics de referència com el mateix TNC que ha liderat l’admirat Xavier Albertí amb tant d’encert i amb tanta estima pel patrimoni teatral i musical català. Per no parlar de què passarà amb els centenars de festes majors, macroconcerts i esdeveniments singulars vinculats al calendari d’aquest 2020 tan atípic. Tot això ja ho tenim a sobre, hi és, no cal especular. Però entremig d’aquest magma, trobem també iniciatives engrescadores, com les de l’Aixeta.Cat, el portal de micromecentage continu que connecta creadors amb el seu públic. Contes, poemes, cançons, guions, sèries, còmics, dibuixos, opinions i més... Jo mateix m’he fet mecenes d’un projecte engrescador, el del Centre d’Art i Natura – Residència per artistes al Pirineu, i em sento més partícip que mai d’una iniciativa rellevant i d’un territori que m’estimo.
Aprovats els pressupostos, tocarà passar el ribot a Cultura. A la gent del sector, només us demano que no defalliu i que, com deia Vinyoli, siguem capaços d’unir-nos (a tots) i d’inventar-nos l’alegria.