LES LLIÇONS DEL CORONAVIRUS
Tinc per casa un llibre del dibuixant Andrés Rábago, més conegut com El Roto, dedicat a un futur que s’endevina ben galdós. Les vinyetes d’un humor àcid i d’un sarcasme extrem són d’un enginy envejable i costa triar-ne només dues enmig del doll imaginatiu del seu autor. En una es veu un nen que mira un ordinador mentre assegura: “Sospito que m’han regalat aquest ordinador perquè no miri per la finestra.” I en la segona, dos homes parlen davant d’un abocador, i un li diu a l’altre: “Vivim de la contaminació que ens mata.” I l’altre li contesta: “I que no falti...” Un humor cru que no fa res més que reflectir una realitat que ja ens pesava com una llosa i que encara no havia estat bufetejada per la pandèmia actual. Aquesta llarga etapa de confinament ens hauria d’haver servit, si més no, per reflexionar com i de quina manera hem d’actuar a partir del moment que obrin les comportes i sortim al carrer imitant els nyus quan creuen el Serengueti. Faig servir el temps verbal en passat, “haver servit”, perquè n’estic més que convençuda que no ens haurà escarmentat i que, col·lectivament, continuarem repetint i caient en els mateixos errors del passat embolicats en un roda hidràulica que ens aboca a la més gran de les tragèdies. Tant de bo que cadascú de nosaltres hagi aprofitat les estones per adonar-se’n que un altre model de vida és possible. Una vida lenta, reposada, badocant, mirant com les orenetes creuen el cel mentre descobrim el paisatge que tenim a tocar de casa, com en el millor de tots els futurs somiats. Repassant les nostres cases hem tingut temps suficient d’adonar-nos de la quantitat de coses sobreres que ens envolten. En el llibre Bouvard i Pécuchet (A tot vent. Traducció de Jordi Llovet, 1990), Gustave Flaubert ens descriu dos oficinistes de París que, tocats per la fortuna d’una herència imprevista, es retiren al camp i es dediquen a l’agricultura amb un resultat desastrós. Amb aquest senzill fil argumental, l’autor de Madame Bovary construeix una inoblidable farsa sobre l’estupidesa humana. Potser tot plegat sigui això: l’estupidesa humana que ens aboca a la fatalitat. A una desfeta que, com assegura Flaubert en el Diccionari de tòpics, és sempre tan completa que, al final del camí, no queda ningú per explicar-la als altres.
