FNC, 80 ANYS

Era el 4 de maig del 1940. Feia tan sols vuit mesos que havia començat la Segona Guerra Mundial i faltaven només sis setmanes perquè les botes dels soldats de la Wermacht ressonessin amb altivesa pels carrers del París ocupat. En aquesta ciutat, al número 39 del carrer Marois, un grup de patriotes d’un país que acabava de perdre una guerra es van reunir per fer front a la dictadura que assolava la seva pàtria i imaginar-se un futur en llibertat. Al domicili particular del rellotger Joan Masot i Rodamilans, un català que a principis dels anys vint s’havia establert a la capital francesa, va néixer l’Organització, com es va conèixer aquell grup de resistents, tot i que, dos anys després, a proposta de J. Cornudella, ja es deia Front Nacional de Catalunya. El nucli inicial estava integrat per Cornudella, Antoni Andreu Abelló, Manuel Cruells i Marcel·lí Perelló, procedents d’Estat Català, i per Jaume Martínez Vendrell, Daniel Cardona i Enric Pagès, de Nosaltres Sols! La necessitat d’aplegar patriotes de tradicions polítiques diferents, a l’entorn de l’objectiu únic d’una Catalunya independent, sumà militants originaris d’ERC, el POUM, ACR, la CNT i l’FNEC, entre d’altres. La branca política de l’organització era comandada per Joan Cornudella i Manuel Cruells, mentre que J. Martínez Vendrell en dirigia la militar, en una estructura que feia pensar en el model irlandès de resistència nacional: Sinn Féin i IRA. En ple conflicte bèl·lic mundial, la gent del Front col·laborà amb els serveis secrets de països aliats com França i la Gran Bretanya, als quals passava informació d’interès militar i portuari de l’interior de l’Estat espanyol, i també amb el govern polonès a l’exili, creant xarxes d’evasió de perseguits pel nazisme o de pilots abatuts a França per l’enemic, accions que van merèixer el reconeixement dels governs democràtics, que en van condecorar alguns militants. Però l’esperança que aquella col·laboració antifeixista amb el món democràtic comportés posicionaments positius, en el futur, sobre la causa catalana, mai no esdevingué realitat.

El Front va mantenir sempre la direcció a l’interior del país ocupat, cap on entraven clandestinament militants procedents de França i tenien lloc les primeres accions: repartiment de fulls volants, pintades reivindicatives a les parets, col·locació d’explosius en dependències oficials, solidaritat amb els patriotes empresonats i penjada de banderes, entre les quals destaquen les col·locades al transbordador aeri del port de Barcelona, la Sagrada Família i el Palau de la Música Catalana. La seva primera gran caiguda tingué lloc el novembre del 1943, quan la policia franquista detingué una setantena de militants independentistes. Per Sant Jordi del 1945, aparegué Per Catalunya, portaveu clandestí del Front, capçalera que conegué diverses èpoques, a la qual seguiren Horitzons, Parers i Opinions i, ja el 1964, la publicació Ara. El 18 d’abril del 1946, a la casa pairal d’Esteve Albert a Dosrius (Maresme), se celebrà la I Conferència de l’organització, enmig d’unes mesures estrictes de seguretat, a causa de les diverses detencions de militants, i la II tingué lloc el novembre de l’any següent, a Sant Just Desvern, on es passà de front patriòtic a partit polític, un cop desarticulada la branca militar. El Front feu el seu I Congrés a Montserrat, el 1974, i defensà el socialisme autogestionari i els Països Catalans com a marc territorial de la nació catalana. Quatre anys abans s’havia constituït el Bloc Català d’Estudiants i la Joventut Obrera del FNC, àmbits en què el Front aspirava a créixer i, el 1968, un sector dels joves del partit se n’havia escindit per constituir el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Alguns militants de primera hora i activistes més joves donaren suport a la via armada per la independència, motiu pel qual es poden trobar persones vinculades al Front en els diferents grups armats catalans, existents al llarg de les darreres dècades del segle passat.

El Front Nacional de Catalunya, fonamentalment una organització de resistència nacional a la dictadura i que tingué quinze delegacions internacionals, no s’adaptà a la transició posterior a la mort de Franco i, el 1990, acabà la seva vida col·lectiva a l’interior de l’ERC de l’època, després de diverses aliances electorals i de resultats migrats a les urnes. Antics membres del Front van arribar a ser diputats del PSC, CiU i ICV, com a expressió precisa del desconcert col·lectiu de l’època. En general, la gent del Front ha estat exemple de patriotisme irreductible, generositat personal i heroisme silenciós, persones de pedra picada que se la van jugar pel país en els anys de la negra nit, convençuts que, un dia, veurien sortir el sol de la llibertat.