PARTITS FENT DE PARTITS

Tant se val la dimensió de la tragèdia. Tant se val la mida de la decisió. Tant se val, fins i tot, l’època a què ens tras­lla­dem. Els par­tits polítics sem­pre faran de par­tits polítics, amb tots els ets i uts. I això, a banda de pren­dre, per sort, deci­si­ons encer­ta­des, també com­porta i com­por­tarà, sem­pre, actuar pen­sant en quina pro­jecció elec­to­ral tin­dran les teves idees. Tant se val si par­lem de la inves­ti­dura d’un alcalde o alcal­dessa, de la con­vo­catòria d’unes elec­ci­ons o de com reac­ci­o­nar davant d’uns des­ce­re­brats que pas­sen total­ment del con­fi­na­ment per tal de des­gas­tar aquell polític que no és dels seus. Dete­ri­o­rar el rival, tre­pit­jar-li fins i tot el coll si veus que ago­nitza, és una pràctica que sem­bla que no té atu­ra­dor. Les llui­tes fra­tri­ci­des són sovint les més sag­nants. Les gani­ve­ta­des entre com­panys de par­tit acos­tu­men a ser maquiavèl·liques, d’una cru­esa extrema –“els homes ofe­nen més qui amen que qui temen”, deia l’autor d’El Príncep–. No hi ha res com poder bene­fi­ciar-te d’una part de la seva herència, traduïda en vots.

No tinc cap dubte que ara mateix qual­se­vol gover­nant que té a les seves mans la gestió de la pandèmia vol encer­tar les deci­si­ons i li dolen totes les morts, però arri­bats a aquest punt, se’m fa difícil com­prar que dar­rere de cada pas que es fa no hi ha una part, no sem­pre en la mateixa pro­porció, de càlcul elec­to­ral. Cen­tra­lit­zar o no una gestió, deci­dir si gires o no l’esquena a les empre­ses que cotit­zen en para­di­sos fis­cals, sot­me­tre’s o no a les pres­si­ons de deter­mi­nats sec­tors... Tot­hom cali­bra els pros i els con­tres d’una mesura. I entre els con­tres sem­pre hi ha els ris­cos que et poden impe­dir, a curt, mitjà o llarg ter­mini, man­te­nir-te en el poder. Perquè acon­se­guir molts vots és neces­sari per poder implan­tar les teves polítiques, i no dubto que aquest és el fi més legítim dels par­tits, però en el nom­bre de vots també es juga el finançament de les orga­nit­za­ci­ons o la capa­ci­tat de gene­rar sucu­lents càrrecs que sem­pre bene­fi­ci­a­ran gent de la teva corda. I suposo que gover­nar pen­sant en man­te­nir-te al pòdium deu tenir la seva lògica, però almenys que tot­hom digui les coses pel seu nom. I la resta ja tri­a­rem.