L’HEPTARQUIA CATALANA

Avui, a Cata­lu­nya, tenim una hep­tar­quia, és a dir set orga­nit­za­ci­ons que teòrica­ment són inde­pen­den­tis­tes: Juntsx­Cat, ERC, CUP, PDe­CAT, Primàries, Directe 68 i Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya. Els defen­sors de la teo­ria que la uni­tat no fa la força estan d’enho­ra­bona. La inde­pendència es pre­senta glo­ri­osa. Ver­go­nya als esco­ce­sos que no han asso­lit la inde­pendència per la seva mania, sense cap dubte here­tada dels pic­tes, d’anar tots junts en un únic par­tit!

A Cata­lu­nya, en canvi, regna la raó i la moder­ni­tat i tenim una allau d’orga­nit­za­ci­ons amb tota mena d’ori­en­ta­ci­ons: dre­tes, cen­tres, esquer­res, i amb for­mes d’orga­nit­zació força ima­gi­na­ti­ves: par­tits, asso­ci­a­ci­ons, llis­tes... i fins i tot grups orga­nit­zats a la recerca de can­di­da­tura. Hi ha també tota mena de visi­ons del que s’entén per inde­pendència i com s’asso­leix, si mit­jançant una DUI (amb mol­tes vari­ants), a través d’un diàleg i nego­ci­ació amb l’Estat, fent valer diver­ses for­mes de deso­bediència, cen­trant-se només en l’espai muni­ci­pal o seient a veure pas­sar el cadàver de l’ene­mic.

De totes aques­tes for­ma­ci­ons, només tres tenen pos­si­bi­li­tats reals d’acce­dir al Par­la­ment: Juntsx­Cat, ERC i la CUP. La resta, bàsica­ment, ser­vei­xen per ali­men­tar l’ego dels seus pro­ta­go­nis­tes i per res­tar vots inde­pen­den­tis­tes, agradi o no, i el fet d’enar­bo­rar l’esten­dard de la uni­tat no resta gens a aquesta amarga con­clusió. Dels tres amb repre­sen­tació, el més pro­ba­ble és que la majo­ria inde­pen­den­tista es repar­teixi entre els dos més grans: Juntsx­Cat i ERC.

Ales­ho­res, el debat elec­to­ral es plan­te­jarà amb els canons enca­rats a tot arreu, fent foc com la rosa dels vents, però serà ine­vi­ta­ble cen­trar-ho en la inde­pendència per una sen­zi­lla raó: que tot pro­jecte de política sec­to­rial, per ambi­ci­osa que sigui, només té una pos­si­bi­li­tat d’imple­men­tació: en una Cata­lu­nya inde­pen­dent. Qual­se­vol altra forma d’encaix del país dins l’Estat espa­nyol no garan­teix la seva via­bi­li­tat, perquè cap govern espa­nyol res­pec­tarà l’Esta­tut català quan con­si­deri en perill la uni­tat de la pàtria. I això passa, com sabem, amb ine­luc­ta­ble regu­la­ri­tat i sigui quin sigui el par­tit en coman­da­ment. Per tant, deba­tre sobre polítiques d’incerta via­bi­li­tat no té cap altre sen­tit que dis­treure el per­so­nal amb jocs de parau­les. El debat, doncs, se cen­trarà en la inde­pendència i, sobre­tot, en el crèdit que en ter­mes d’inde­pendència merei­xin els dos par­tits.

Juntsx­Cat repre­senta un intent de recons­trucció política del naci­o­na­lisme burgès que ha esde­vin­gut final­ment inde­pen­den­tista. Encara que se’l vul­gui pre­sen­tar com l’inde­pen­den­tisme de dre­tes per tal de vin­cu­lar-lo a l’època de la cor­rupció con­ver­gent, amb expres­si­ons esbi­ai­xa­des com “l’espai con­ver­gent o post­con­ver­gent”, el cert és que aquest espai ha insis­tit sem­pre en la neces­si­tat de la uni­tat sense fer cap referència a qüesti­ons de classe o d’ide­o­lo­gia.

ERC, en canvi, subrat­lla la seva con­dició d’esquer­res fins a postu­lar un “inde­pen­den­tisme d’esquer­res” que com­par­teix amb Bildu i el BNGA, però no amb Juntsx­Cat, lògica­ment, ja que el veu de dre­tes.

La inde­pendència, però, no és ni podrà ser mai una qüestió de clas­ses o d’ide­o­lo­gies. Una nació ha de con­te­nir totes les clas­ses i ide­o­lo­gies. Una nació només de tre­ba­lla­dors, encara que fos amb la forma edul­co­rada de la Cons­ti­tució del 1931, que decla­rava Espa­nya una república democràtica de “tre­ba­lla­dors de totes clas­ses”, no és pos­si­ble com es va fer evi­dent després de l’enfon­sa­ment de la Unió Soviètica. Una nació d’una ide­o­lo­gia (o d’una religió, que als efec­tes és el mateix) ja es va donar per impos­si­ble en la Pau de Westfàlia del 1648.

I és que la inde­pendència no pot ser l’obra d’una classe ni d’una ide­o­lo­gia, perquè tam­poc no pot ser l’obra d’un par­tit. Els par­tits són fac­ci­ons i una nació haurà de ser la suma de totes les fac­ci­ons, no el pro­ducte d’una d’aques­tes fac­ci­ons.

Això porta per lògica a la con­clusió que qui parla d’inde­pendència naci­o­nal en ter­mes de classe o d’ide­o­lo­gia, no parla d’inde­pendència, sinó d’una altra cosa que pot ser molt digna, però no la inde­pendència.

L’única manera de reduir l’hep­tar­quia inde­pen­den­tista cata­lana a una pro­posta amb pers­pec­ti­ves d’èxit és con­fi­gu­rar una llista de país encapçalada per l’única per­sona que té legi­ti­mi­tat per fer-ho i que no cal ni esmen­tar, oi?