EL SENYAL DE LA PELL

Totes les discriminacions, opressions i marginacions són detestables, però n’hi ha dues, ben arrelades a totes les societats, que afecten una majoria de persones: la de gènere i la racial. I hi ha qui, dona i negra, pateix també altres opressions per motius nacionals, de classe, lingüístics, d’orientació sexual o creença religiosa. Els Estats Units d’Amèrica són ara escenari de protestes generalitzades, després de la mort d’un afroamericà per asfíxia, mentre era escanyat, amb el genoll pressionant-lo sobre el coll, per un policia uniformitat, davant la mirada i la passivitat d’altres agents, mentre l’escena macabra era filmada en directe i després socialitzada a les xarxes. Enguany farà 65 anys que Rosa Parks –una dècada després del final de la Segona Guerra Mundial que va posar fi a la derrota de Hitler i la seva política criminal, racial i etnicista–  va protagonitzar un gest individual que va tenir conseqüències històriques. A Montgomery (Alabama), va refusar d’obeir l’ordre del conductor de l’autobús de seure al darrere de tot per deixar lloc per als blancs. Ella s’hi va negar, va ser detinguda, jutjada i sentenciada, però el boicot al transport públic durant un any llarg va comportar el final de la discriminació racial als autobusos i, amb el temps, Parks va ser objecte de tota mena d’homenatges, premis i distincions.

Sis dècades després, el racisme continua campant pel país de Rosa Parks, per més que ja hi hagi hagut un president negre. Una xacra així no s’esborra de cop i volta, ni amb una llei, ni amb mitja dotzena. És tot un canvi de civilització i de valors el que ha de permetre canviar, des de les arrels, els hàbits racistes en la societat, conscients o inconscients. L’extensió de la cobertura sanitària universal, les facilitats per a l’accés a l’habitatge, els drets socials bàsics o la universitat són indispensables per al canvi històric. Però la majoria dels hàbits racistes, solidificats i adquirits al llarg dels segles, persisteixen arreu. I no sols als Estats Units i dintre del sistema capitalista més galopant. A Cuba mateix, on la població negra representa el 36% del seu pes demogràfic, el racisme també hi és present, per més que amb la “patria nueva” que havien de construir els barbuts que van entrar victoriosos a l’Havana, el gener del 1959, ja hagués hagut de ser eliminat. La constitució del 1976 de l’illa caribenya proclama que “la discriminació per motiu de raça està proscrita i sancionada per llei”, però mentre el 56% dels cubans blancs tenen ingressos inferiors als 3.000 euros anuals, el percentatge es dispara fins al 95% pel que fa als afrocubans. La constatació de la presència marginal, des del punt de vista numèric, de cubans negres en les estructures de poder, tant a les institucions com al partit únic, n’explica cruament la realitat. Com l’explica també l’hegemonia absoluta de l’ètnia han, a la Xina, per damunt de les altres 55 ètnies o nacionalitats que habiten el país, bona part de les quals són objecte permanent de persecució nacional, cultural i religiosa, per la pell i el físic.

La deconstrucció del racisme i la discriminació racial no és una tasca senzilla, ja que els tòpics i prejudicis es troben ben instal·lats, tant com, entre les víctimes, els complexos psicològics d’inferioritat i acceptació passiva de la discriminació, amb una autoestima feta malbé. Per això les protestes són indispensables perquè la humanitat avanci cap a horitzons de convivència més justos i igualitaris en drets i deures. La superació de tòpics és necessària quan hi ha qui accepta que els negres són bons per a l’esport i la música, però no pas per a res més. I podríem parlar d’una mena de racisme de classe, aquell que tracta de manera diferent Beyoncé, Nat King Cole, Aretha Franklin o Machín, que el senegalès que ven bijuteria per les platges de la Costa Daurada, carregat amb un farcell a l’esquena, sota un sol que bleeix les pedres, o bé que recull la fruita al Segrià, com a temporer. Als Estats Units, el racisme afecta fins i tot les classes mitjanes altes afroamericanes, i només se’n salven els top ten de l’èxit artístic i esportiu. No és igual, tampoc, ni tenen la mateixa consideració social l’àrab i musulmà que és aquí com a immigrant magrebí, que el xeic àrab que paga comissions al rei d’Espanya, fa assassinar dissidents i els esbocina o manté les dones del seu país en condicions de discriminació absoluta, però que compra armament a l’occident civilitzat. La llengua popular retrata també els tòpics i prejudicis històrics quan es diu que algú treballa com un negre, que l’enganyen com un xinès o que és un moro a casa seva. Rellegir Frantz Fanon, aquests dies, pot ser de gran utilitat per desracialitzar la ment i la conducta.