PER QUÈ LA DUI ARA?

(Dedi­cat a Marta de Puig, la meva pro­fes­sora de català)

Perquè vivim en una DUI de facto, pro­cla­mada l’1-O del 2017. És veri­tat que el MHP Puig­de­mont la va aixe­car en el moment del nai­xe­ment, quasi non nata. Però segons ell mateix va decla­rar, l’aixe­ca­ment va ser un error històric. Va creure en unes garan­ties que no es van com­plir. L’aixe­ca­ment, doncs, no és vàlid per vici d’engany. La DUI segueix en les con­di­ci­ons d’il·lega­li­tat del 155.

Con­tra les expec­ta­ti­ves dels espa­nyols, les elec­ci­ons del 2017 van repe­tir els resul­tats del referèndum i van man­te­nir la majo­ria par­la­mentària inde­pen­den­tista. Per què, doncs, no s’ha imple­men­tat aquesta DUI de facto?

Per un munt de cir­cumstàncies en aquests dos anys i mig. El gobi­erno va sor­tir a l’arena torera a des­truir l’inde­pen­den­tisme català, mobi­lit­zant els seus recur­sos a Espa­nya i a l’estran­ger. Va moure tots els seus peons agru­pats en fasci di com­bat­ti­mento: jut­ges, poli­cies, gàngs­ters, peri­o­dis­tes, tor­tu­ra­dors, cler­gues, empre­sa­ris, artis­tes, intel·lec­tu­als, mili­tars, tore­ros, ter­tu­li­ans i revo­lu­ci­o­na­ris tele­vi­sius. L’Espa­nya eterna. Però, sobre­tot, es va moure política­ment amb molta astúcia, com­pro­me­tent la pseu­do­es­querra espa­nyola de Podem i la cata­lana d’ERC, Comuns i altres sipais amb un fals pro­jecte de moder­nit­zació social al mateix temps que manté un sòlid bloc naci­o­nal espa­nyol amb el PP i VOX per aixa­far qual­se­vol pre­tensió “sepa­ra­tista”. L’arti­cu­lació entre els dos pro­jec­tes cor­res­pon a Cs, con­ver­tit en xiquet dels encàrrecs.

La veri­ta­ble raó del deses­ti­ment va ser el boi­cot de la uni­tat impo­sat per ERC. En com­pro­var que la gent volia la inde­pendència i, que aquesta era pos­si­ble, els diri­gents repu­bli­cans es van espan­tar i es van fer enrere en el seu com­promís inde­pen­den­tista, sense dir-ho ober­ta­ment. Calia pre­ser­var les cadi­res, els sous, els endolls! La inde­pendència es va diluir en un mumbo-jumbo de tri­lers sobre la República, les repúbli­ques ibèriques i fins i tot un “nou encaix a Espa­nya” que hau­ria de sor­tir, com un conill, de la taula del diàleg sobre un boirós referèndum en una data pròxima a la segona vin­guda del Mes­sies.

Dos anys i mig de bara­lles inter­nes, de paranys, fari­se­is­mes i des­lle­ial­tats que han sem­brat el desànim al camp inde­pen­den­tista. La con­clusió ati­ada sotto voce pels pro­pa­gan­dis­tes del règim és que tots els par­tits són iguals i cap no fa res per la inde­pendència. Això, però, és fals. El MHP Puig­de­mont ha reco­ne­gut que aixe­car la DUI va ser un error. ERC encara no ha reco­ne­gut que tren­car la uni­tat, també.

Tan­ma­teix el desig majo­ri­tari d’inde­pendència es manté com el 2017 i pot­ser ha cres­cut. Cal sor­tir de dub­tes. És ine­vi­ta­ble que les pròximes elec­ci­ons tin­guin el valor de segon i pot­ser l’últim acte del drama naci­o­nal que va obrir l’1-O. Si l’inde­pen­den­tisme no hi asso­leix una majo­ria par­la­mentària abso­luta serà l’últim, sense cap dubte, durant una llarga estona. Si l’inde­pen­den­tisme asso­leix la majo­ria abso­luta, no hi ha cap altra sor­tida que no sigui imple­men­tar la DUI, fer-la de iure, ja que la tenim de facto.

La majo­ria abso­luta inde­pen­den­tista, però, ha de ser incon­tes­ta­ble, de debò i no fictícia. La legió de ter­tu­li­ans i opi­nar­ques que par­len tota l’estona de “par­tits inde­pen­den­tis­tes” recor­den la figura que els crítics lite­ra­ris ano­me­nen “nar­ra­dor no fia­ble”, l’encar­re­gat de con­tar el conte de forma que les coses sem­blin el que no són. Ara per ara, ací no hi ha més par­tit inde­pen­den­tista que Juntsx­Cat. Tota la resta cons­ti­tu­eix un retaule de l’engany, la covar­dia i la sub­missió i és contrària a la inde­pendència, d’ama­ga­to­tis, com ERC o, pale­sa­ment, com els comuns i les seves excrescències.

A causa de la trans­cendència de l’ocasió i encara que la des­qua­li­fi­cació genèrica dels par­tits sigui injusta, el cert és que l’entra­mat par­ti­dista no ofe­reix cap garan­tia de cana­lit­zar un acte de sobi­ra­nia naci­o­nal imple­men­tant la DUI. Un acte cons­ti­tu­tiu que ha de repe­tir l’asso­li­ment de l’1-O amb el seu espe­rit popu­lar i uni­tari. Això només és pos­si­ble amb una can­di­da­tura unitària de país, encapçalada pel legítim pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, el MHP Puig­de­mont, sense par­tits i amb l’única fina­li­tat de pro­cla­mar de iure la DUI que de facto vivim per aixe­car el 155 per­ma­nent de la dependència colo­nial d’Espa­nya.

No hi ha cap més sor­tida.