PER QUÈ LA DUI ARA?

(Dedicat a Marta de Puig, la meva professora de català)

Perquè vivim en una DUI de facto, proclamada l’1-O del 2017. És veritat que el MHP Puigdemont la va aixecar en el moment del naixement, quasi non nata. Però segons ell mateix va declarar, l’aixecament va ser un error històric. Va creure en unes garanties que no es van complir. L’aixecament, doncs, no és vàlid per vici d’engany. La DUI segueix en les condicions d’il·legalitat del 155.

Contra les expectatives dels espanyols, les eleccions del 2017 van repetir els resultats del referèndum i van mantenir la majoria parlamentària independentista. Per què, doncs, no s’ha implementat aquesta DUI de facto?

Per un munt de circumstàncies en aquests dos anys i mig. El gobierno va sortir a l’arena torera a destruir l’independentisme català, mobilitzant els seus recursos a Espanya i a l’estranger. Va moure tots els seus peons agrupats en fasci di combattimento: jutges, policies, gàngsters, periodistes, torturadors, clergues, empresaris, artistes, intel·lectuals, militars, toreros, tertulians i revolucionaris televisius. L’Espanya eterna. Però, sobretot, es va moure políticament amb molta astúcia, comprometent la pseudoesquerra espanyola de Podem i la catalana d’ERC, Comuns i altres sipais amb un fals projecte de modernització social al mateix temps que manté un sòlid bloc nacional espanyol amb el PP i VOX per aixafar qualsevol pretensió “separatista”. L’articulació entre els dos projectes correspon a Cs, convertit en xiquet dels encàrrecs.

La veritable raó del desestiment va ser el boicot de la unitat imposat per ERC. En comprovar que la gent volia la independència i, que aquesta era possible, els dirigents republicans es van espantar i es van fer enrere en el seu compromís independentista, sense dir-ho obertament. Calia preservar les cadires, els sous, els endolls! La independència es va diluir en un mumbo-jumbo de trilers sobre la República, les repúbliques ibèriques i fins i tot un “nou encaix a Espanya” que hauria de sortir, com un conill, de la taula del diàleg sobre un boirós referèndum en una data pròxima a la segona vinguda del Messies.

Dos anys i mig de baralles internes, de paranys, fariseismes i deslleialtats que han sembrat el desànim al camp independentista. La conclusió atiada sotto voce pels propagandistes del règim és que tots els partits són iguals i cap no fa res per la independència. Això, però, és fals. El MHP Puigdemont ha reconegut que aixecar la DUI va ser un error. ERC encara no ha reconegut que trencar la unitat, també.

Tanmateix el desig majoritari d’independència es manté com el 2017 i potser ha crescut. Cal sortir de dubtes. És inevitable que les pròximes eleccions tinguin el valor de segon i potser l’últim acte del drama nacional que va obrir l’1-O. Si l’independentisme no hi assoleix una majoria parlamentària absoluta serà l’últim, sense cap dubte, durant una llarga estona. Si l’independentisme assoleix la majoria absoluta, no hi ha cap altra sortida que no sigui implementar la DUI, fer-la de iure, ja que la tenim de facto.

La majoria absoluta independentista, però, ha de ser incontestable, de debò i no fictícia. La legió de tertulians i opinarques que parlen tota l’estona de “partits independentistes” recorden la figura que els crítics literaris anomenen “narrador no fiable”, l’encarregat de contar el conte de forma que les coses semblin el que no són. Ara per ara, ací no hi ha més partit independentista que JuntsxCat. Tota la resta constitueix un retaule de l’engany, la covardia i la submissió i és contrària a la independència, d’amagatotis, com ERC o, palesament, com els comuns i les seves excrescències.

A causa de la transcendència de l’ocasió i encara que la desqualificació genèrica dels partits sigui injusta, el cert és que l’entramat partidista no ofereix cap garantia de canalitzar un acte de sobirania nacional implementant la DUI. Un acte constitutiu que ha de repetir l’assoliment de l’1-O amb el seu esperit popular i unitari. Això només és possible amb una candidatura unitària de país, encapçalada pel legítim president de la Generalitat, el MHP Puigdemont, sense partits i amb l’única finalitat de proclamar de iure la DUI que de facto vivim per aixecar el 155 permanent de la dependència colonial d’Espanya.

No hi ha cap més sortida.