LA LLENGUA, SEMPRE LA LLENGUA

Com una obsessió.

Els atacs sostinguts en el temps, sovint virulents, que escapen en moltes ocasions a la lògica –també a la científica– i encara més vegades a l’obediència de resolucions judicials favorables a la protecció dels drets lingüístics dels catalanoparlants, són aquí i també han vingut amb voluntat de quedar-se.

Ara ha tocat el rebre als catalanoparlants del País Valencià i, més concretament, als responsables del seu govern autonòmic, al qual l’Advocacia General de l’Estat insta a comunicar-se en castellà malgrat ho faci amb Catalunya i amb les Balears, amb les quals, com és sabut, comparteix llengua pròpia: el català.

L’Advocacia considera que “el valencià” (és a dir, el català que parlen els valencians) només és oficial en aquesta comunitat autònoma i, malgrat que en el seu Estatut s’inclou el concepte de “llengua compartida” i té el blindatge de la llei de procediment administratiu, que permet a les comunitats autònomes que comparteixen llengua no haver de traduir els documents al castellà quan es comuniquen entre si, no ha de ser emprat en un context d’oficialitat administrativa.

Aquesta setmana escoltava l’editorial de la periodista i poeta Susanna Lliberós en el programa Pròxima parada, que emet l’espai públic de comunicació valencià À Punt. Avantatges de l’època actual, en la qual, malgrat les distàncies físiques, podem seguir-nos de ben a prop. No es pot dir millor, ni més clar. Lliberós afirma, sense pèls a la llengua, que l’Advocacia menysprea la teoria científica de la unitat de la llengua (jo diria, l’Advocacia i els qui la sostenen), reconeguda fins i tot pel Tribunal Constitucional. I ho fa al·legant que aquest reconeixement té efectes només acadèmics, en cap cas legislatius. De nou ens preguntem si és ignorància o mala fe. La periodista és molt clara, en aquest sentit: “És la voluntat de fer desaparèixer qualsevol dret identitari i mostra les urpes d’un estat piconador de llibertats lingüístiques i culturals.” Si ho digués jo, amb aquesta contundència, vindria de nou la caverna a assenyalar-me. Però és que ho diuen també des del País Valencià, així de nítidament i contundentment: obriu les orelles, Advocacia!

L’editorial de Lliberós, d’aquells per emmarcar, també acaba denunciant la perversa dicotomia que algunes empreses al País Valencià plantegen quan donen a triar als seus clients entre l’ús del català i del valencià. “El valencià és el català que parlem al País Valencià”, diu Lliberós. “Però, vostès, això, ja ho saben, no?” Magistral.

El que realment no puc comprendre és com, més enllà de la visceralitat que amaguen aquest tipus de resolucions, els governs (en aquest cas, espanyol, atès que és de qui penja l’Advocacia General de l’Estat) semblen no tenir aturador a l’hora de fer el ridícul davant la comunitat científica però també davant la ciutadania. Com s’entén, doncs, que un govern “progressista” com el de Zapatero fes traduir la Constitució europea... al valencià? Qui denuncia el malversador, en aquest cas?

Tot plegat arriba en una setmana en què novament l’ONG del català, Plataforma per la Llengua, ha denunciat el poc ús social del català a València, Barcelona i Palma, fins al punt de denunciar-ne sense pal·liatius l’emergència lingüística. Però no només això. Un estudi recent sosté que la meitat dels habitants de Catalunya creu que català, valencià i mallorquí són llengües diferents. Això sí que em resulta desolador, gravíssim. És la constatació de fins a quin punt la mentida i la manipulació arriben a calar entre la ciutadania. És com una pluja fina que, conclous, acaba tenint una incidència real ja no només en la percepció de les coses sinó també en el coneixement, en les “certeses”.

Aquest mateix dilluns, i davant aquest últim “gest” de l’Advocacia, la Plataforma per la Llengua va requerir als governs català, valencià i balear que aprovessin per via d’urgència el reconeixement explícit de la unitat de la llengua catalana, a tots els efectes. Ho va fer recordant que hi ha més de quaranta sentències judicials fermes que avalen la unitat de la llengua. Entre aquestes, la sentència número 4/2013 del Tribunal Superior de Justícia valencià, en què s’explicitava “prou jurisprudència per a afegir suport legal al reconeixement de la unitat lingüística entre el valencià i el català”. Què més volen, aquesta gent? I fins quan, aquest desori?