Trobo que és excel·lent la portada d’El Punt Avui, per malament que m’estigui dir-ho. “Torna el Suprem”. Abans que es generalitzi la fase 3, abans que es desactivi l’estat d’alarma, quan encara perseguim l’ombra de la taula de diàleg entre l’imaginari de Jaume Asens i els ultimàtums fonedissos de Gabriel Rufián, quan Cs i el PSOE ja fan parties a La Moncloa per revisar els acords aconseguits les últimes setmanes i explorar el futur, la postpandèmia ens porta a la nova normalitat dels catalans. Nova normalitat que, d’altra banda, és molt vella. Una vella coneguda olor, si voleu. Més xarop de Suprem, que no s’hi posa per poc. D’una banda, fa l’exhibicionista i es refrega l’engonal amb el dret europeu. Tant és així que, ni amb la constatació que Comín i Puigdemont estan asseguts al seu escó del Parlament, no els dona la raó. El Tribunal Suprem avala la decisió de la JEC. No van venir a Espanya a recollir l’acta, no són eurodiputats i no en parlem més. D’una altra banda, ja fixen el 17 de setembre com a data per a la vista del recurs sobre la inhabilitació de Quim Torra. No hi ha ni ponent designat i s’han menjat la tanda d’uns centenars de recursos que estaven presentats abans, però al Suprem no li ve mai d’unes minúcies quan es tracta de marcar el temps polític dels catalans.

Estic d’acord amb Albiach. Colom, a terra. Desmemoriada? Oportunista? Contemporanitzadora? Tant li fa. Si Catalunya en Comú-Podem ara és partidària d’allò pel qual va dir que no a la CUP en propostes del 2016 i el 2018, benvinguts siguin! Què ha ressituat la portaveu de CatECP, que ara és partidària de retirar l’estàtua de Colom? No ho sé ni m’importa, i ja veurem quant triga ella o una altra prodona o prohom de l’agrupació a dir el contrari. Si això tira endavant generarà més opinió que la sortida del Valle de los Caídos a Mingorrubio i jo hi dic la meva ja. 1. No destruïm res. Fem-ho tot simbòlic i civilitzat. Baixem l’estàtua i guardem-la en algun museu amb les explicacions adequades de cara al públic. 2. Igualment hem de col·locar a la base del monument els plafons que calguin amb les explicacions pertinents de per què un dia es va posar el navegant allà dalt i un altre dia es va treure. 3. Cada primer d’any reposarem una estàtua de fusta nova al lloc on ara hi ha el genovès perquè gavines i coloms hi caguin 364 dies. 4. El darrer dia de l’any la baixarem i en farem una foguera de Cap d’Any. 5. El sistema d’elecció estarà obert a tots els ciutadans de Catalunya majors de 16 anys durant 365 dies i el guanyador s’anunciarà d’un any per l’altre en començar la crema del cagat la nit de Cap d’Any. Barcelona té poder!

Funcionaris del SEPE diuen que des del 15 de març estan treballant a doble jornada i sense fer festa ni un sol dia i que ni així poden donar sortida als ERTO que tenen sobre les taules, però el govern diu que no, que tot està en marxa, i ens continua anunciant les disposicions del País de les Meravelles. Els gestors han arribat a donar la xifra d’un milió de persones en tot l’Estat espanyol que s’han quedat sense cobrar per falta de liquiditat, però quan toca pluja de milions toca pluja de milions i no s’hi posen pas per poc ni mica, i avui en tocava. 3.750 milions d’euros ha anunciat Pedro Sánchez per a un pla per reactivar l’automoció. Suposo que, als afectats (directes o indirectes) pel tancament de Nissan, els deu haver eixamplat els pulmons per sortir a cridar pel seu lloc de treball. Reactivar l’automoció no vol dir gaire res més que ensenyar pastanagues perquè els ciutadans s’embalin i reactivin la venda d’automòbils a força d’endeutar-se i endeutar-se. Això sí, com que ara estem amb la mobilitat sostenible i aquesta gresca, tot es fa modern i s’enfoca cap al vehicle elèctric o el vehicle híbrid. Només faltaria. Què més reactivarem, amb quines aportacions i a compte de qui? El ball de xifres ja comença a ser espectacular però ningú diu quina guardiola trenquen.

Es nota un canvi en l’ambient, com si veiéssim el final d’un túnel en el qual, segons molts cartells indicadors, encara no hem entrat. Dit d’una altra manera, ens han preparat per deixar-nos anar i ens estem deixant anar. Festa grossa avui amb els primers alemanys que arriben a Mallorca. El dia 21, les fronteres europees obertes, i l’1 de juliol, les fronteres exteriors. Alea iacta est. Encara salvarem la temporada. I tothom, amb calés a la boca, “com si en tinguéssim una rega a l’hort”, que diria l’àvia Neus. Que si la Generalitat pagarà el 60% de la paga del 2013. Que si els sanitaris cobraran un extra per la dedicació durant la pandèmia. Que si també cobraran d’altres funcionaris amb dedicacions també extres com els sanitaris. Que si la Guàrdia Civil s’equipararà als Mossos. Que si el pla per a l’automoció. Que si no sé quants milers de mestres més. Que si els ERTO es mantindran fins no sé quan. Que si la renda mínima ja arriba a desenes de milers. Estem pletòrics i de tant en tant algú ens torna a la dimensió del que som i el que ens cau al damunt. Grasset entrevista la consellera Chacón: –“Què ha demanat als japonesos?” –“Interlocució directa i memòria explicativa.” –“I ja tenen resposta?” –“Sí. Ni interlocució directa ni memòria explicativa.”

Què és més estrafolari? La piulada amb la qual la Maruja Torres va anunciar ahir el final d’una etapa del diari del règim del 78 o la destrucció per part de Corea del Nord de l’oficina d’enllaç intercoreana que havien construït feia un parell d’anys? Pocs orgues, tu! S’acaben unes negociacions que en 20 anys no havien portat enlloc i dinamiten l’edifici on es feien les trobades des de fa un parell d’anys. És com allò dels espanyols, els vaixells i l’honra però al revés. Ja veurem si aquí donen valor a la iconografia coreana i un dia d’aquests crema la taula de diàleg. De moment, per iconografia, la piulada de la Torres, Maruja: “Soledad Gallego-Díaz deja la dirección de @el_pais y yo paso a comunicaros que mi artículo del sábado anterior es el último que habéis leído en dicho medio. He disfrutando mucho y os doy las gracias, a los lectores y a los compañeros. No tengo el coño para ruidos.” Poca broma! La piulada de la diva es va fer quatre hores abans que es comuniqués el canvi de direcció al comitè d’empresa i a la plantilla i el canvi de direcció es fa 15 dies abans d’una junta d’accionistes en què es posarà en qüestió el president, Javier Monzón, que ara ha fet el relleu a la direcció. L’ombra de Felipe González (conseller editorial) i Juan Luis Cebrián continua allargada. Ja veurem sobre qui.

D’aquí a l’eternitat, companys. No en tingueu cap dubte. Ja ho ha anunciat el president del govern avui al Congrés dels Diputats. El 16 de juliol, homenatge als morts del coronavirus que inclourà un homenatge als que han lluitat en primera línia contra la pandèmia. Estem davant d’un homenatge d’estat o d’un homenatge que es fa l’Estat? Ver aquí la qüestió. Trieu resposta el dia 16 quan ho hàgiu vist i escoltat, que de cobertura informatiu no en faltarà i el material audiovisual us arribarà per terra, mai i aire. No hi faltarà ningú dels grossos d’Europa, ni de l’Estat, ni de les comunitats autònomes; i les càmeres faran diverses repassades sobre els rostres compungits i els posats tensionals. Serà l’últim gran espot de la primera temporada de la sèrie Covid. Després, tots a creuar els dits perquè l’estiu calmi les feres i la bestiola no s’enverini i no s’hagi de manar parar. De veritat que ara ens havíem de fer un homenatge? Ni això no hem après? I els que s’infectin o es morin a partir del 16 de juliol? I si hi ha un segon brot? No era millor esperar la vacuna? O és que aquest acte serà com una mena de final oficiós del parèntesi pandèmic perquè els uns es puguin asseure a la taula de diàleg i els altres puguin convocar eleccions?

Me’n fotia, la setmana passada, del concepte que dimecres havia verbalitzat la ministra Celaá, i m’hauré de menjar la conyeta amb patates. Als d’aquí, els ha agafat fort, també, el principi de presencialitat. Vet aquí que per una vegada aniran de la maneta. L’objectiu del curs 2020/2021 és la presencialitat perquè diuen que és el que garanteix la igualtat d’oportunitats. Ara estan en el fet que de cada dos grups n’hauran de fer tres per complir la normativa sanitària i es veu que al setembre es produirà un miracle dels pans i els peixos i apareixeran els espais necessaris que fins ara no havíem vist mai. Tot per la presencialitat. Del “tots a casa” el 15 de març al “tots als edificis” el setembre que ve. No hi ha terme mitjà? Per què? Per què es tem la pressió dels pares? Quina part de la famosa bretxa digital no ens veiem amb força per afrontar? La manca de preparació dels ensenyants pel que han hagut de fer aquests darrers mesos? Els diners que costaria dotar el món de l’ensenyament de la tecnologia que es necessita? Per què no tapem la bretxa digital i n’haurem tapat dues de cop? Algú s’imagina que les noves generacions podran aprendre sense disposar d’equipaments tecnològics des de la infància? La teoria del principi de màxima presencialitat és mirar el futur pel retrovisor.