A 18 km de Lleida, amb 2.300 habitants en 40,52 km², hi ha Torregrossa, un poble del Pla d’Urgell que, en alguns aspectes, garrigueja. La Carme ens hi convida a fer-hi la revetlla de Sant Joan a casa seva, amb els menuts de la família, d’un dels quals, el Jan, és padrina. L’estada té tots els ingredients de la comoditat, la tranquil·litat i la millor de les hospitalitats. És una gran amfitriona i ho ha tornat a demostrar. Els vespres, quan encara hi ha llum i el sol ja va de retirada, la sensació de xafogor va sent vençuda per un oreig més agradable que convida a la conversa i al dolce far niente. Tot va bé fins que, inesperadament, se’n va la llum. En tots aquests anys que l’hem anada a visitar, recordo que ens hem trobat en una situació semblant, sense llum, almenys en tres ocasions més. Encara s’hi veu i, per tant, no hi ha cap problema de visió, però sí que, al cap d’una hora, comença a haver-n’hi per a la nevera, el congelador, l’ús de l’ordinador, el carregador del telèfon mòbil...

Truca a Gas Natural, empresa a qui paga el servei, i després d’esperes diverses, tocades de botons (l’1 per a això, el 2 per a allò, el 3 per al de més enllà), finalment aconsegueix parlar amb un ésser humà, si més no per la veu. Li explica la incidència, fa una bona estona que estan sense llum, indica de quin municipi es tracta i demana si poden informar-la de què passa i de quan podrà tornar a tenir energia elèctrica. Li respon que ells no tenen res a veure amb l’avaria, que això és cosa de Fecsa-Endesa, que hi truqui, perquè Gas Natural només comercialitza el servei, però no el presta. O sigui, a banda de deixar-te sense llum, els clients han d’haver fet un màster a Esade, abans de trucar per a una reclamació. Però, ja hi som de seguida. L’empleada que l’atén en nom de l’empresa diu, en aquest punt, quan porten ja una estona de conversa, que no l’entén en català i que li parli en castellà. Sense llum, pagant per un servei i que no puguis parlar en la teva llengua, al teu país, fa que a la Carme li pugi la mosca al nas, immediatament. “No li penso parlar en espanyol. Si vostè no m’entén, passi’m algú que sí que ho faci. És la seva empresa qui presta el servei, no jo. Jo pago per un bon servei, que ara no tinc, i perquè em tractin adequadament.” És inútil. Igual que amb Espanya, no hi ha res a fer. Aquesta gent no està per brocs, diàlegs, ni negociacions. Ni taules, ni meses, ni tauletes de nit, ni tresillos. Només entenen la força que ells han utilitzat sempre i res més. Davant d’ells et sents indefens, desemparat. Ells tenen la força, la impunitat de la força, la fatxenderia de la força, la supèrbia de la força. Nosaltres només paguem.

Mentre parla amb algú de Fecsa, en català, torna la llum. I és llavors que em pregunto, interiorment: fins quan ha de durar la broma? L’oficialitat del català és, en la majoria d’àmbits, pura ficció. Disposar d’una llengua, oficial segons el marc legal vigent, però a la qual se’t demana de renunciar d’entrada, ni és llengua, ni és oficial, ni és res. Cada dia tenim mostres de menyspreu a l’idioma, arreu dels Països Catalans, per part de jutges, guàrdies civils, policies i, el que és pitjor, per part de serveis que, voluntàriament, per lliure elecció, ens paguem de la butxaca. Pagar perquè t’humiliïn, et vexin, et menystinguin, és masoquisme pur. Ja no tenim perquè aguantar tanta violència empresarial, tanta agressió a l’idioma, tants atacs a la nostra dignitat personal i col·lectiva. Quan ens decidim a actuar com a clients i consumidors, la llengua viurà amb normalitat i el procés emancipador haurà fet, finalment, un gest de força, irreversible. Feliçment, avui, hi ha empreses que subministren energia elèctrica, gas, telefonia, que fan un servei magnífic i en català. És a aquestes que hem d’encarregar-los la prestació i no pagar els que ens discriminen.

Estic convençut que l’ajuntament torregrossí actuarà, en conseqüència, exigint a l’empresa encarregada de proveir la població d’electricitat que deixi de marginar la gent de Torregrossa, que pari ja d’una vegada amb aquesta pràctica de talls de llum i, posats a prestar un bon servei, que no maltracti la gent impedint-los de parlar com parlen cada dia i cada nit, tot l’any. I que ho farà amb el determini suficient perquè, finalment, els facin cas. Perquè si no s’ensenyen mai les dents, ningú no es creurà mai que un dia es pugui mossegar. Posats a demanar, si de passada treuen els cables que van de banda a banda de carrer i a les façanes de les cases, en una imatge del No-Do de fa cinquanta anys, ja pot ser una sensació molt propera a la felicitat. A la felicitat elèctrica, naturalment...