EL ‘PLA MARSHALL’ EUROPEU I CATALUNYA

Tot i la forta tensió entre els països del nord i del sud europeus, els 27 socis de la Unió Europea (UE) es van posar d’acord, per unanimitat, després de quatre dies de reunions maratonianes, a establir un fons de reactivació per pal·liar els danys econòmics de la covid-19. Un fons –que alguns ja han batejat amb el nom de pla Marshall europeu– dotat amb 750.000 milions d’euros i un marc financer per al període 2021-2027 d’un bilió d’euros.

La principal novetat d’aquest històric pla –encara que molts han vist el got mig buit– és que compta amb el punt més innovador: una partida de 390.000 milions d’euros en transferències, ajudes directes que no caldrà retornar, que formen el nucli central d’aquesta iniciativa. Aquests recursos permetran a països com l’Estat espanyol i Itàlia, fortament endeutats, reactivar la seva economia. A aquestes transferències cal sumar-hi els  360.000 milions restants en forma de crèdits, fins a aconseguir la miraculosa xifra, el gran manà europeu, de 750.000 milions d’euros. L’Estat espanyol rebrà 140.000 milions d’aquestes ajudes comunitàries, de què 72.700 milions seran en transferències directes, segons els càlculs que maneja La Moncloa.

Per primer cop en la història de la UE, les subvencions es finançaran amb emissions de deute conjunt, un fet, en l’evolució pressupostària del club europeu, que mai no s’havia endinsat tant en el marc d’una possible unió fiscal.

Això sí, els denominats països  frugals (Holanda, Suècia, Àustria i Dinamarca) per estampar la seva signatura a l’acord van negociar recompenses. La primera, rebaixar la xifra de les transferències directes sense retorn del mig bilió d’euros que constava en les negociacions inicials fins els 390.000 que van quedar fixats finalment. En segon lloc, es va acordar que rebran compensacions via augment dels retorns en el pressupost de la UE durant el període 2021-2027. Aquests xecs sumaran més de  50.000 milions, que es repartiran entre Alemanya, que s’emportarà la part del lleó, seguida per la resta de països crítics, contraris a repartir tants fons als països del sud.

A més, els països més durs de la UE han aconseguit imposar un fre d’emergència perquè, amb un instrument tan important com els fons i atès que tots s’endeutaran per al seu finançament, s’ha imposat una manera de controlar com es gasten els plans i els programes. Per què s’ha incorporat aquest control? Doncs molt senzill: perquè un gros de països comunitaris que basen l’èxit i l’evolució de la UE en el rigor financer del seu pressupost no es fien de la destinació final dels fons rebuts pel sud, com és el cas d’Itàlia, de Grècia i, sobretot, de l’Estat espanyol.

I és que ara vindrà la segona batalla, que consistirà en el repartiment i la distribució d’aquesta suculenta ajuda a les parts més afectades de l’economia espanyola. Quina quantitat arribarà a Catalunya tenint en compte que ha estat molt afectada per la pandèmia i que és una de les locomotores econòmiques de l’Estat? De ben segur que la discussió i les excuses seran llargues i tortuoses, com ja ho ha estat per distribuir la partida dels 16.000 milions destinats a les comunitats autònomes per recuperar l’economia.

Europa coneix com funcionen els països del sud del continent, i més en concret Espanya: poc rigor pressupostari, manca d’informes d’impacte de viabilitat econòmica de grans projectes, com ara el de l’AVE, nul cas a les recomanacions que fa la UE quant a les principals reformes estructurals i, sobretot, la corrupció, des de la corona espanyola fins als partits polítics, passant per altres institucions.

Catalunya, d’acord amb la seva demografia i exposició a la pandèmia, hauria de rebre uns 30.000 milions d’euros provinents de les institucions europees. En relació a aquesta històrica xifra, el govern català ja va presentar, aquest dimarts, el seu pla per a la recuperació econòmica de Catalunya fins a l’any 2032. En síntesi, hi destinarà 31.765 milions d’euros concretats en 145 mesures dividides en cinc eixos: la transició ecològica –en què es preveu destinar 16.680 milions a electrificar la indústria de l’automoció–, fer una mobilitat més sostenible en transport públic, augmentar la inversió en energies renovables i apostar clarament per l’habitatge social.

De moment, és un pla a 12 anys vista. Però, ara, caldrà veure si els recursos europeus, que sempre passen abans per Madrid, acaben d’arribar a la població de casa nostra. És hora que Europa estengui la mà per la covid-19 i que La Moncloa gestioni el fons amb eficàcia i diligència.