EL DIFÍCIL ACORD DE LA UE
La pandèmia de la Covid-19 ha afectat gairebé tot el món i, a més d’un elevat nombre de morts, amenaça de provocar una crisi econòmica sense precedents quan encara no s’havien superat del tot els efectes de la crisi sistèmica del 2008-2014. A principi d’abril, l’OCDE pronosticava una caiguda d’entre el 20 i el 30% del PIB per al conjunt de països del G7 (el Canadà, França, Alemanya, Itàlia, el Japó, el Regne Unit i els Estats Units), i també per al Brasil, Argentina, Austràlia, Indonèsia, Rússia, Turquia, Corea, Espanya i Mèxic, mentre que l’Organització Internacional del Treball (OIT) calculava una reducció del 7% en les jornades laborals a tot el món, que equivaldrien a la pèrdua de 195 milions de treballadors a temps complet.
El mes de juny, l’OCDE insistia en les previsions pessimistes i calculava per a l’any 2020 una caiguda del 9,1% del PIB per als països de l’Eurogrup, on les pitjors previsions corresponien als països de l’Europa del sud que, en cas d’una segona onada de la pandèmia, assolien valors negatius certament alarmants: Espanya (-14,4%), França (-14,1%;), Itàlia (-14,0%) i Portugal (-11,3%). També presentaven valors preocupants Txèquia (-13,2%), el Regne Unit, (-12,0%), Bèlgica (-11,2%)... I, fora de la UE, Rússia (-10,0%), el Japó i l’Índia (-7,3%) i els Estats Units (-8,5%). Les previsions de l’OCDE sobre l’atur provocaven els pitjors dels malsons, ja que les projeccions per a enguany i per al 2021 recordaven massa la crisi de la dècada dels setanta i primers vuitanta, que va deixar darrere seu un atur estructural molt difícil d’absorbir durant pràcticament una generació. I, com mig segle enrere, eren de nou els països de l’Europa del sud (Espanya, Grècia, Itàlia, Portugal, França...) els que presentaven les projeccions més negatives, amb percentatges que superaven els dos dígits i, en ocasions, arribaven al 20% o més d’atur.
Però la covid-19 ha posat damunt la taula no només les deficiències sanitàries, la supèrbia d’un Occident que, en un principi, va menystenir el perill d’una possible pandèmia pensant que era una cosa de la Xina i dels països asiàtics –dels dinou països que, a hores d’ara, presenten el major nombre de víctimes per cada cent mil habitants, onze són europeus, tres de l’Amèrica del Nord i els altres cinc de la resta del continent americà– i, sobretot, ha evidenciat la manca de lideratge en un món global on els reptes són cada cop més globals i també les respostes ho haurien de ser.
Tanmateix, ni la Xina (principal exportador mundial i primer PIB del món en PPA), ni els Estats Units (segon exportador i PIB) han estat a l’alçada de les circumstàncies. En un primer moment, la Xina va negar l’existència del nou coronavirus i les seves responsabilitats en la seva aparició. Després, quan la malaltia es va estendre a la resta del món, va comercialitzar mascaretes i tests defectuosos. En el cas dels Estats Units, la política erràtica, absurda, delirant i suïcida de Donald Trump ha fet que sigui el país amb el major nombre de contagiats (prop de quatre milions) i de víctimes (més de 140.000). La manca de lideratge ha estat, doncs, més que evident, i també la UE ha trigat a reaccionar.
Això no obstant, la matinada del 21 de juliol, els governs de la UE arribaven per fi a un acord per destinar 750.000 milions d’euros a combatre els efectes de la crisi provocada per la pandèmia de coronavirus: 390.000 en forma de subvencions directes que no s’han de retornar i 360.000 en forma de préstecs avalats pel conjunt de la UE. Tot i que el total acordat queda lluny dels dos bilions d’euros sol·licitats pel Parlament Europeu i que els denominats països frugals (Holanda, Suècia, Dinamarca, Finlàndia i Àustria) han aconseguit reduir les subvencions directes –a fons perdut– de 500.000 a 390.000 milions d’euros, i encara que no han aconseguit el dret de veto que reclamaven, més enllà d’una supervisió conjunta dels 27 de les polítiques econòmiques nacionals, no hi ha dubte que l’acord és un triomf de la voluntat de seguir junts i d’aprofundir en la cohesió i la solidaritat intracomunitària.
Certament, l’ombra del Brexit ha sobrevolat la segona cimera extraordinària més llarga del Consell Europeu, però, malgrat que hagi estat in extremis, avui, al bell mig d’un rebrot dels contagis, la UE és més Europa que ahir i el sentiment de pertinença a una entitat comuna i solidària s’ha enfortit. No ha estat fàcil. Tots els països han hagut de fer concessions i caldrà ser vigilants en el futur per no desfer el camí de cooperació i alhora d’exigència i eficàcia en la gestió política, però, per una vegada i davant la dimissió dels Estats Units i la Xina i les martingales gestuals de Vladimir Putin, la UE ha posat damunt la taula una certesa incontestable: en un món global, els reptes i les amenaces són globals i, per tant, les respostes només poden ser conjuntes. Que acompanyi l’èxit davant l’embat de la covid-19 ja és tota una altra qüestió.
