ESTRATÈGIA ELECTORAL O NACIONAL?

De l’octu­bre del 2017 ençà, l’inde­pen­den­tisme no és un tot cohe­si­o­nat, sobre­tot els par­tits polítics d’aquesta ori­en­tació. Si això de la inde­pendència va seri­o­sa­ment i no és cap febrada patriòtica de cap de set­mana esti­uenc, tal com anem difícil­ment arri­ba­rem al cap del car­rer. Defi­nir el pano­rama actual a par­tir de la dita “tants caps, tants bar­rets” és d’un rea­lisme gai­rebé científic, malau­ra­da­ment, perquè l’absència d’un relat naci­o­nal com­par­tit bri­lla, cla­mo­ro­sa­ment, per la seva absència. No em refe­reixo al fet que par­tits i movi­ments soci­als no diguin, subs­tan­ci­al­ment, el mateix, ni al fet que la dis­pa­ri­tat de visi­ons afecti també els tres par­tits inde­pen­den­tis­tes entre ells, així com els dos movi­ments soci­als que tam­poc no com­par­tei­xen del tot el mateix dis­curs. La diver­si­tat de posi­ci­ons afecta també l’inte­rior de cada sigla, de manera que és pos­si­ble de sen­tir afir­ma­ci­ons i argu­ments con­tra­dic­to­ris pro­ce­dents de la mateixa família política o social, amb el con­següent des­con­cert gene­ral.

Les for­ma­ci­ons polítiques ja fa temps que tenen l’estratègia elec­to­ral com a pri­o­ritària i, pot­ser, única. És a dir, que l’objec­tiu pri­mer és pre­pa­rar-se per fer un bon resul­tat elec­to­ral amb el mis­satge que més adep­tes pugui obte­nir, cen­trant en aquesta comesa tots els esforços de sigla i des­plaçant a un àmbit del tot secun­dari altres objec­tius. Els par­tits hi són per gover­nar en repre­sen­tació de l’elec­to­rat que els ha votat i per con­ver­tir en rea­li­tat les pro­pos­tes elec­to­rals de canvi i millora a la soci­e­tat. És del tot legítim, doncs, d’aspi­rar a acon­se­guir com més repre­sen­tació popu­lar millor. Així és i sem­pre ha estat així en un con­text polític de nor­ma­li­tat, gai­rebé de rutina democràtica, però no d’excep­ci­o­na­li­tat com ara ens tro­bem. Però què faran uns i altres quan hagin gua­nyat les elec­ci­ons? Gua­nya­ran i gover­na­ran per fer què? Pre­pa­rar les elec­ci­ons següents, sense una estratègia naci­o­nal com­par­tida?

De vega­des hem par­lat de manca d’inde­pendència judi­cial i que aquest poder era sub­si­di­ari del polític. Com més va, més clar es veu que l’afir­mació no acaba de ser del tot certa. A l’estruc­tura judi­cial, no li calen ordres, perquè les seves pri­o­ri­tats (el man­te­ni­ment de la inte­gri­tat ter­ri­to­rial de l’Estat amb el model uni­na­ci­o­nal, uni­cul­tu­ral i uni­lingüístic de sem­pre, amb les con­seqüències econòmiques que se’n deri­ven) coin­ci­dei­xen amb les del poder polític. I són naci­o­nals. Allò fona­men­tal ho és per a tot­hom sense excepció, de manera que polítics del govern i de l’opo­sició, dre­tes i esquer­res, jut­ges i magis­trats, fis­cals i advo­cats de l’Estat, poli­cies i mili­tars, empre­sa­ris i peri­o­dis­tes, bis­bes i cape­llans, acadèmics i escrip­tors, actors i can­tants, famo­sos i des­co­ne­guts, amb molt poques excep­ci­ons per­so­nals, no man­te­nen dis­crepàncies sobre el que és bàsic i sí en allò que és con­jun­tu­ral o secun­dari. A Espa­nya, doncs, tots van a la seva, però nosal­tres, aquí, no anem a la nos­tra, perquè, més enllà dels dis­cur­sos retòrics i repe­ti­tius, no sem­bla haver-hi nos­tra.

Ens és impres­cin­di­ble l’adopció d’una estratègia naci­o­nal com­par­tida en tots els àmbits, començant per una estratègia anti­re­pres­siva con­junta i iden­ti­fi­ca­ble, perquè men­tre ells abso­len els seus uni­for­mats encara que hi hagi morts, com al Tara­jal, o dei­xen en lli­ber­tat els que assal­ten amb violència una dependència del govern de Cata­lu­nya, com els de Blan­querna, jut­gen els nos­tres uni­for­mats i tor­nen a recloure a la presó els nos­tres diri­gents pacífics. Ells van per feina. Nosal­tres, no. Quan tens clar l’objec­tiu gene­ral, la resta d’objec­tius específics han de sub­or­di­nar-s’hi i estar-hi en coherència i no com ara, que sem­blem una fira de la diver­si­tat per­ma­nent. Estratègia anti­re­pres­siva, a Madrid, a la Unió Euro­pea, al món. Una estratègia naci­o­nal com­par­tida és l’única eina que ens per­metrà sor­tir vic­to­ri­o­sos un dia d’aquesta lluita política naci­o­nal.

Està bé que els par­tits s’esfor­cin a fer els millors resul­tats, però, men­tres­tant, algú hau­ria d’estar pre­pa­rant també una estratègia que ens dugui a la victòria, no de par­tit, sinó de país. I això implica tor­nar a pren­dre nosal­tres la ini­ci­a­tiva política, en comp­tes d’anar a remolc com ara, a la defen­siva, i sem­pre reac­ci­o­nant a les seves enves­ti­des, en comp­tes de ser nosal­tres els qui anem al davant i siguin ells els que hagin de reac­ci­o­nar. Cal estu­diar mesu­res de deso­bediència civil, resistència pacífica i acció econòmica indi­vi­dual que empe­nyin i refor­cin l’acció política, sem­pre lluny de la seva violència secu­lar per tal que no haguem de recórrer a la impro­vi­sació. Perquè, “per quan vin­gui un altre juny”, que vindrà, ens trobi amb les eines esmo­la­des. Ben bé.